Lluís Gavaldà: Pulp i altres coses sagrades
Sufjan Stevens: Espero arribar divendres aviadet per veure el músic de Detroit. Espero que faci poques cançons de l'últim disc i moltes de l'Illinois (Spunk Records, 2005).
Avi Buffalo i M. Ward: Després d'una bona migdiada, que el dia serà llarg, picaré una mica d'Avi Buffalo i M. Ward, sense passar-me, que en un festival t'has de dosificar.
Belle & Sebastian, Low, Field Music i Pulp: Havent sopat em començaré a deixar anar amb els tres primers, i a tres quarts de dues em passarà la son de sobte perquè em retrobaré amb els meus Pulp i la vida serà bonica.
John Cale: L'endemà, si encara sóc persona, veuré John Cale tocant un dels meus discos preferits sencer, Paris 1919 (Reprise, 1973).
Fleet Foxes: Allargaré per degustar el directe dels Fleet Foxes, que és al·lucinogen. Tot seguit me n'aniré a veure el Barça, que està molt bé això de ser modern i indie però hi ha coses que són sagrades.
Miqui Puig: elegants i maleïts
Comet Gain: Perquè els grups desmanegats però cultes sempre són dels més interessants, perquè estimem igual el northern soul que la literatura esquerrana de tradició britànica. Perquè uns maleïts així m’agraden.
Suicide: Anys enrere quan els punxava a l’Astin uns quants 'raros' com jo somreien, perquè són part d’una tradició americana tan decadent com excitant. Sabíeu que Bruce Springsteen els estima tant com per fer-ne versions als seus directes?
Arto Lindsay: Història viva de la música actual. Iniciat a la no wave novaiorquesa dels 70 per acabar fent de productor de mig Brasil contemporània i part de l’estranger. Elegància màxima, extrema.
Marina Gallardo: De totes les noies que canten –moda mandrosa tot s’ha de dir– aquesta és potser la que em sembla mes autèntica. Crua i realista. Des del sud d’Espanya amb amor.
The Monochrome Set: Les reunions em fan por, pero els Monochrome Set representen tot el que sempre he estimat de l'indie. Cultes, elegants i sobretot capaços de riure's de tot i de tots, inclosos ells. En Bid és potser un dels millors compositors de peces pop del món.
La resta s'ha de descobrir, i si queda espai anirem a fer costat als de casa, que també es mereixen tota l’atenció...
Pere Agramunt (La Brigada): clàssics i debuts
John Cale & Band + BCN216 Perform P': El que ningú s'hauria de perdre. El Paris 1919 és un clàssic reivindicat amb vehemència els darrers anys des de diverses faccions, també la brigadista.
Avi Buffalo: El disc de debut d'aquests xavalins és fantàstic. Els ha editat Sub Pop. Com The Shins amb la veu a 78rpm.
Field Music: Vam tenir la sort de veure'ls debutar per aquestes terres al Faraday. Hereus dels XTC. Una les millors bandes britàniques actuals (menys conegudes).
Papas Fritas: Quan els Metal Zones es venien com xurros a les botigues de música de tot el món, els Papas Fritas eren allà, fent pop clàssic de guitarres.
Pj Harvey: La Polly Jean té molts fans. Mai m'hi he comptat, entre ells. Però l'últim disc, Let England Shake, és una meravella. [Serà el partit de la pròrroga, però]
Pulp [Menció especial. No cal dir res més]
.gif)
