Si cada any ja donava per fer mil recorreguts musicals possibles, al Primavera Sound 2011 la cosa es va multiplicar en augmentar escenaris i aforaments. A les aglomeracions i rius de gent al Parc del Fòrum s'hi va sumar una distància més gran entre l'escenari Pitchfork (vegeu Pitchfork.tv) i el nou escenari Llevant, el qual, amb sorra i tot, algú va rebatejar com a escenari Faraday (perquè estava gairebé tan lluny com la platja de la Vilanova i la Geltrú on se celebra el fantàstic festival, de dimensions més assequibles).
Sí, és clar que és un mèrit haver aconseguit ser un epicentre de la música independent a Europa i amb algunes extensions als Estats Units i altres punts del continent americà. Tenir Pulp fent la primera data de la seva gira de reunió va sumar molts punts, però no tothom és capaç d'aplegar en un cap de setmana més de 120.000 assistents. Al Primavera Sound, però, hi ha el perill que, venent més de la meitat dels abonaments a l'estranger, sobretot a Anglaterra, es converteixi en un FIB (de Benicàssim), que és el mateix que dir que els assistents busquin només la platja, sol i borratxera, i no la música. Té el perill, però a còpia de bones dosis d'esnobisme cosmopolita l'esquiva. Perfecte.
Ha estat bonic de veure, pels indígenes locals, alguns esdeveniments de la Primavera als clubs (encantats amb la nit de Pepper Pots i Eli 'Paperboy' Reed, tot esperant l'EP que estan gravant), als bars, al metro, als parcs i a les places (a la Catedral hi va haver concerts a dalt d'un bus)... Però què passa amb el prestigi dels grups autòctons? Fent una ullada al catàleg (que ha de servir de referència per als PROfessionals que han vingut al PrimaveraPRO i estaria bé que sapiguessin que la 'Catalan Music' passa per un dels seus millors moments, cosa que no es visualitza per enlloc...) veiem que només hi figuren quatre grups catalans com qui diu (Aias, La Célula Durmiente, Za! i Me and the Bees), segurament perquè són els únics que Primavera Sound veu com a 'trendies'.
Amb la diversitat d'estils i tendències de qualitat que hi ha avui dia a la música de casa nostra, fa una mica de vergonya aliena! I què dir de la ubiqüitat i la qualitat en què són presentats? Veure com alguns escenaris de les diferents marques patrocinadores només deixaven vint minuts (i sense proves de so) per mostrar un tast de música de grups ben rodats com Fred i Son o Èric Fuentes & el Mal (molt bons, però potser no prou cool, freaks, ni arty, ni experimentals com per pujar en un escenari... i que consti tot el respecte pel treball de gent com Joan Colomo o Mau Boada)... doncs, sap greu, què voleu que us digui.
I això ho comento, perquè en molts casos vaig tenir un dejà vu... tinc la sensació que es repeteixen molts grups (internacionals) al Primavera Sound.
Crònica viscuda
Cadascú té el seu Primavera, com cadascú viu la seva primavera. Enguany la que escriu aquest article va fer la seva entrada al festival dijous (sense comptar la Primavera fora muralles... del Fòrum) amb els Of Montreal –que el públic qualificava sense pudor del nou grup gaier de moda–, i els P.I.L. de John Lydon –que malgrat mantenir el tipus després dels Sex Pistols, veure'l moure's robòticament feia perdre una mica de gràcia i carisma, la veritat–, i el punt àlgid de la nit va arribar amb Nick Cave amb Grinderman, que ja pot cantar a criatures paganes i anar a la barana de l'escenari principal per ser idolatrat per la primera filera de resistents, que no perd mai el punt d'ironia, habitual del segon volum de la banda.
La primera nit també hi va haver moments per assaborir una mica d'Interpol o dels mítics Suicide (Nick Cave els havia recomanat i tothom hi va acudir en massa, però es va desinflar aviat, aquest grup referent també per a artistes d'aquí com Pascal Comelade). I ara és quan, ho confesso, el fet d'haver d'estar a la redacció d'Enderrock a primera hora del matí va fer que enguany no veiés a les 2.30 h ni una nota dels The Flaming Lips –una col·lega em va dir que no m'havia perdut res, si ja havia vist en altres ocasions el trio d'Oklahoma–. Tot i així tenia les meves persones informadores, i per això puc dir que des de dijous fins dissabte els horaris del programa d'última hora, les hores més de matinada i que corresponien a propostes més electròniques, van canviar horaris (no anunciats, només canviats a la graella de la web del Primavera) i això va provocar que si volies anar a veure El Guincho a l'hora prevista, a les 4 h, si et despistaves una mica et trobaves que ja havia tocat a les 3.30 h.
Divendres va ser la nit de veure a l'escenari principal M. Ward (com pot ser tan clàssic! va cantar fins i tot el "Roll over Beethoven" de Chuck Berry), Belle & Sebastian (amb un Brossa Quartet de Corda, que ja els havia acompanyat en un BAM i que repetien l'experiència) i el concert del festival per a la majoria d'assistents, els grans grandíssims Pulp (el company Xavi Mercadé va destriar uns quants motius per gaudir d'aquest estatus a la seva crònica detallada al diari El Punt. Però no seria justa si no valorés també les actuacions de The National (tot i que l'escenari Llevant no era gaire agraït per veure cap concert), Deerhunter (reitero el de Llevant) o Shellac a l'escenari ATP (quants cops ha tocat al festival de Steve Albini? Ja els poden dir 'grup fetitxe del festival', ja...).
Dissabte vam gaudir de valent amb els concerts, ja que va ser meravellós començar amb un John Cale, la seva banda i la BCN216 (orquestra que ja havia vist homenatjar Frank Zappa anteriorment a L'Auditori de Barcelona), dedicant-se a brodar el disc París 1919 (Reprise Records, 1973) en directe. Llàstima que va decaure l'espectacle quan es va dedicar a tocar peces més actuals i vuitanteres, encara que Cale va demanar al seu públic no ser nostàlgic... El crescendo va seguir amb l'inoblidable primer concert dels nord-americans Fleet Foxes a l'Estat espanyol. Tot esperant la sortida del seu segon disc (el primer era del 2008), l'èxit de cançons com "He Doesn't Know Why" i "White Winter Hymnal" va acompanyar la bona predisposició del públic europeu (amb catalans inclosos), que van reunir i va cantar les seves cançons. Per mi va ser el concert de la nit, ara bé els incondicionals de PJ Harvey (em va agradar més el concert que va fer ella sola –veu guitarra i piano–, al Summercase del 2007, encara que la carpa estigués plena de gom a gom, i sués!) els va agradar veure-la sortir com un ocellet (literalment amb plomes al cap) preparada per defensar Let England Shake (Vagrant, 2011). Vaig apropar-me a veure altres ocellots nocturns, com Einstürzende Neubaten o Mogwai, fins i tot vaig intentar escoltar Animal Collective. Però ja n'havia tingut prou.
El Primavera fa un bon favor a la cultura musical del país, sí. Però em vaig trobar pels camins del Primavera Sound músics com l'Adrià González de Samitier, l'Ernest Crusats de La Iaia o el valencià Miquel Àngel Landete Senior (sense El Cor Brutal), també sé que hi van ser Pere Agramunt (La Brigada) o Lluís Gavaldà. I vaig pensar, un cop més, que al Primavera li calen molts més sons d'aquí. Es miri per on es miri, de veritat espero que les plantes de la imatge del festival d'enguany els creixin cap a les pròpies arrels. I no perquè el Primavera Sound sembla que ha rebut una molt sucosa subvenció. Simplement, perquè hi guanyaríem i creixeríem tots molt més. No podem permetre que se'ns morin les plantes...
Aquí podeu veure les galeries de fotografies fetes per Xavier Mercadé de dijous, divendres i dissabte.
.gif)
