Però el meu pare va morir el desembre de l’any 1999, just quan les persones que fèiem la revista Batonga! preparàvem el nostre tercer número, un número que vam dedicar a Carmen Amaya, la gran bailaora flamenca i una catalana universal. Jo ja m’ocupo que la memòria del meu pare no se m’escapi. Però què fa la societat catalana per conservar i difondre el llegat d’una de les nostres artistes més extraordinàries?
Deu anys després d’aquella portada, il·lustrada amb una magnífica fotografia de Colita i en què Carmen Amaya es mostrava enigmàtica i serena, poques coses han canviat. El DVD de la pel·lícula Los Tarantos (dirigida per Francisco Rovira Veleta l’any 1963, poc abans que la bailaora morís) es troba al calaix dels saldos. Tenim una nova edició revisada del clàssic Carmen Amaya, cuando duermo sueño que estoy bailando (Libros PM, 1995), llibre escrit per Francisco Hidalgo Gómez i que ara porta per títol Carmen Amaya, la biografía (Ediciones Carena, 2010). A finals de 2010 es va organitzar una exposició amb imatges de la seva triomfant etapa a l’Argentina. I no deu ser gens fàcil trobar un exemplar del llibre Carmen Amaya, 1963 (Focal Ediciones, 1999), recull de les fotografies realitzades per Colita el fatídic any... Poca cosa si ho comparem amb l’impacte que aquella menuda gitana del Somorrostro va causar al món sencer. Així tracta Catalunya alguns dels seus mites.
Potser haurem d’esperar l’any 2013, quan coincidiran el centenari del seu naixement (Barcelona, 2 de novembre de 1913) i mig segle de la seva mort (Begur, 19 de novembre de 1963). Aleshores sí, tots haurem de córrer, tothom voldrà afegir-se a les celebracions per Carmen Amaya, després que durant cinquanta anys només l’hagin estimat els flamencs, els afortunats que la van tractar de prop en vida (cada cop en queden menys) i persones com totes aquelles (ma mare inclosa) que ens van escriure a la redacció per agrair-nos que, finalment, una publicació hagués tingut el detall i el valor de dedicar-li aquella portada.
Colita sempre diu que el gran error de Carmen Amaya va ser néixer dona, gitana i catalana, una condició que ens fa pensar en els coneguts versos de Maria-Mercè Marçal. Per la part que em pugui tocar, les meves sinceres disculpes per deixar-vos en l’oblit, Capitana.
PD: Tot i que en va tenir d’altres, la Capitana va ser el sobrenom més habitual per referir-se a Carmen Amaya.
.gif)
.gif)
