Cha-Cha-Cha Changes

Per raons evidents, en l’època més glam i transgressora en què reencarnava Ziggy Stardust era impossible que el seu espectacle s’acostés a l’Espanya franquista. Encara és més: a la revista Mundo Joven núm. 217 (novembre de 1972), el visionari periodista José María Iñigo en deia: “És més que un cantant, és un pallasso que té com a única finalitat fer diners fàcils”. Per la seva banda, Francesc Fàbregas recorda al seu llibre Música pels ulls (Ajuntament de Barcelona, 2012) que va haver d’anar fins a París per fer la portada de la revista Vibraciones núm. 21, en la gira en què va sortir el disc en directe Stage (Rykodisc, 1978). El 1983 Bowie va voler dirigir la gira Serious Moonlight al públic oriental i Fàbregas va haver de tornar a desplaçar-se fins a l’Estat francès (aquest cop a Lió) per fotografiar-lo. Les imatges van sortir publicades en un majestuós número especial de la revista Rock Espezial.

Per fi David Bowie va venir a Barcelona l’any 1987, en hores baixes de creativitat però no pas de popularitat, amb el gegantí espectacle The Glass Spider. Era l’època en què va enregistrar el que per a molts aficionats és el seu pitjor disc, Never Let Me Down (EMI, 1987). Després de l’èxit comercial d’àlbums com Let’s Dance (EMI, 1983) i Tonight (EMI, 1984) i d’haver-se dedicat al món del cinema (Absolute Beginners i Labyrinth), el Duc Blanc va quedar sense inspiració en un àlbum on fins i tot va convidar a col·laborar l’actor Mickey Rourke rapejant al tema “Shining Star (Makin’ My Love)”.

Bowie declarava a la revista Mojo del gener de 2007: “Va ser el punt més baix de la meva carrera, va ser un disc horrible”. Com en moltes altres gires internacionals, la presència de David Bowie a l’Estat va ser gràcies al promotor Gay Mercader: “Feia molts anys que el volia portar i al final ho vaig aconseguir gràcies a un amic comú, Brian Eno. A Madrid va punxar, i a Barcelona va costar molt” (La Vanguardia, 09.04.12). Certament el concert a l’estadi Vicente Calderón no va anar com esperaven. Van quedar 20.000 entrades per vendre i el músic britànic es va quedar a fònic i va haver d’escurçar l’actuació: “ Bowie va estar dèbil, fluix, decepcionant” (ABC, 11.07.87).

A Barcelona la venda va anar molt millor, amb 17.000 tiquets venuts per a cada nit a 3.000 pessetes anticipada i 3.500 el mateix dia del concert (18 i 21 euros), un preu elevat per aquella època. Però l’espectacle va valer la pena, tal com vaig viure totes dues nits a primera fila. Els primers de sortir a l’escenari van ser un grup tecno de Madrid, El Aviador Dro y Sus Obreros Especializados . El teclista del grup, Servando Carvallar, deia recentment a la revista Rolling Stone : “No vam tenir contacte amb ell, i el pitjor va ser que ens van desallotjar de l’escenari, a nosaltres i als nostres instruments, gairebé a puntades de peu”. A The Stranglers els va anar millor: van venir amb un equip i personal propi, tot i que alguns dels que hi van treballar muntant i desmuntant l’escenari recorden la mala bava de l’equip de Bowie. Segons rememora l’encarregat de premsa de l’empresa Gay & Co, alguns dels ‘pipes’ britànics que hi van intervenir no va estaven gaire d’acord amb el càtering servit, un vistós bistec de vedella va quedar clavat a l’estructura de l’escenari de Barcelona.

L’escenari era espectacular i possiblement amb una producció mai vista a Catalunya: una aranya monumental de 18 metres d’alçada, 500 focus, dues pantalles de vídeo i dues hores i mitja de concert on es fusionava la música amb teatre i dansa.  David Bowie va sortir espectacularment acompanyat per una banda on destacaven les guitarres del cèlebre Peter Frampton i Carlos Alomar i sis ballarins-actors-coristes. El repertori (el  bootleg del concert és fàcilment localitzable per la xarxa) es va basar sobretot en els temes de Never Let Me Down , però no hi van faltar els clàssics: “Heroes”, “All the MadMen”, “Fashion”, “The Jean Genie” o “Young Americans”. Les crítiques aquest cop van ser generoses: “Un espectacle extraordinari que ha deixat el llistó tan alt que Bowie haurà d’esperar molt de temps fins que vingui algú que ho pugui superar”, escrivia a la crònica el periodista Albert Mallofré (La Vanguardia , 09.07.1987).