Pablo Comas (veu i guitarra), Xavi Bas (guitarra i cors), Adrià Veres (bateria i cors) i Xavi Redó (baix) són Minoria. Després de dos senzills presentats aquest mateix any, el grup presenta el primer disc, Aixecar-se per volar (Microscopi). Es tracta d’un àlbum amb nou cançons que posa de relleu el gust de la banda pel rock contundent amb presència dominant de les guitarres. N’hem parlat amb el guitarrista Xavi Bas.

Minoria és un nom que sembla contrari a la voluntat de les bandes de triomfar…
Atès l'estat actual del panorama català, tot el que sigui pop-rock, o en general música guitarrera, com la nostra, és bastant minoritari. El nom té aquesta explicació. Ara sí que sembla que hi ha una mica més representació i més impacte cultural gràcies a grups com La Ludwig Band o Dan Peralbo i El Comboi, que estan emergint amb molta força, però encara no som majoritaris. Es comença a obrir una mica el ventall i sembla que hi ha un cert revival de tot el rock en català. El nom serveix per fer una mica reivindicació del nostre estil musical.



Durant molt de temps, fer rock ha estat gairebé situar-se fora del temps. Us heu sentit així?
No, tant com això, no. Penso que potser és perquè no som un grup nostàlgic. Hi ha molts grups de rock que tenen un punt nostàlgic, però nosaltres, no. Una altra cosa és si ens comparem amb les propostes que tenen més repercussió en el focus mediàtic, com l’urban català, per exemple. Llavors, potser sí. Però en general crec que no; és més, diria que el nostre és un disc de rock que sona bastant modern.

D’on ve Minoria?
El grup és un procés acumulatiu de deu anys de la vida del Pablo, el cantant, i de la meva. El Pablo Comas i jo toquem junts des de fa deu anys, quan en teníem 15. Hem estat en diferents projectes, hem tocat estils diferents… Quan teníem 16 o 17 anys vam gravar un EP en anglès amb un grup que es deia Scars in the Sound, però la veritat, sona força malament. Ara hem tingut la sort de coincidir, primer, amb el Xavi Redó i, després, amb l’Adrià Veres, i hem trobat un so que ens agrada. Junts hem decidit explorar música en català. Creiem que les cançons comencen a ser molt bones i sentíem que les havíem de fer en català perquè les entengués la gent. Teníem ganes de comunicar i de ser sincers. Hem començat a fer cançons en català i ens agrada molt com queden. La millora és notable.


Qui fa les lletres?
La majoria són del Pablo, i jo també en faig alguna. En aquest disc, he fet “Despertar”; la resta són del Pablo. Però tots quatre hi podem dir la nostra si ho creiem conveninent. És un procés col·laboratiu.

Hi ha algun missatge que ens vulgueu transmetre en aquest disc?
Jo crec que el títol, Aixecar-se per volar, resumeix prou bé el contingut del disc. Volem dir que tot i que les coses et vagin malament, te’n sortiràs, que cal seguir perseverant, fins i tot en els moments difícils. No diria que és un missatge reivindicatiu, perquè no som un grup sindicalista, no tenim cap causa molt clara, i ens agrada que les lletres quedin obertes a la interpretació… però sí que hi ha un cert compromís.

Podem parlar d’un compromís més en l’àmbit personal que en el col·lectiu?
Sí, exacte. És una bona definició, és un compromís amb un mateix.