Feia 30 anys que El Útimo de la Fila no pujava a un escenari a Catalunya, des del concert del 22 març del 1996 a Granollers, i sí, hi havia ganes de l’Útimo, moltes ganes. En teníem moltes ganes els qui els vam viure i veure quan feien discos i també en tenien ganes una nova generació més jove, la que mai havia pogut anar a cap concert i s’havien hagut de conformar veient bandes de tribut. El d’avui ha concentrat l’emoció d’uns i altres.

El cel ha estat amenaçant tota la tarda i en alguns moments ha deixat caure algunes gotes. A l’hora de la veritat, el Déu de la pluja ha tret el cap una bona estona, però s'ha apiadat dels pobres mortals i l’espectacle s'ha pogut desenvolupar amb prou normalitat.


Manolo García a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

Amb puntualitat gairebé britànica (només els cinc minuts de cortesia) ha començat el concert d’El Último. De seguida, Quimi i Manolo han encès el públic amb “Huesos”, corejada ja des d’un primer moment pel públic. I d’una cançó de Los Burros a una altra, “Conflicto armado”, que no ha generat la mateixa resposta. Seguidament, un inici de concert imbatible amb dos cançons dels primers discos: l’antimilitarista “Querida Milagros”, i “Mi patria en mis zapatos”. Quimi Portet ha recordat els inicis de la seva societat amb Manolo García abans de tocar “Sin llaves”, “Aviones plateados”, “El loco de la calle”, “No me acostumbro”, “Dios de la lluvia” i “Soy un accidente”.

Manolo García ha recordat la Barcelona dels 70, la que vivia el ritme de les cançons de Lluís Llach, Ia-Batiste, Pau Riba i altres artistes que cantaven en català. I ha seguit el concert “La piedra redonda”, “Mar antiguo” (amb encesa de llanternes de mòbil), “Disneylandia”, “Cuando el mar te tenga”, i “El que canta su mal espanta”.


Quimi Portet a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

Passat l’equador del concert han prosseguit amb “Canta por mi” (que en Manolo ha acabat cantant entre el públic) i “Llanto de pasión”. Portet ha mostrat la seva simpatia per Quim Monzó, i García, la complicitat de la banda amb els autònoms i el sector agropecuari just abans de cantar “Lapiz y tinta”.

Recta final amb “Sara”, “Lejos de las leyes de los hombres” i “Dulces sueños”. Manolo ha demanat sis minuts per canviar-se de roba, temps que s’ha invertit en projectar imatges de la història del grup, tant d’actuacions com de declaracions. Cal dir que l’espectacle ha estat total. El principal, que són les cançons, han sonat perfectes gràcies a la destresa de la banda (Pedro Javier González a la guitarra espanyola, Josep Lluís Pérez i Sara García (filla de Manolo García) a la guitarra elèctrica, Ángel Celada a la bateria, Juan Carlos García als teclats i percussió, Antonio Fidel al baix i Irene Miller i Eva Reina als cors). I, també cal dir-ho, d’un equip de so (el material i l’humà) excel·lent. I la producció audiovisual, espectacular, amb quatre pantalles que han estat projectant el concert, imatges i missatges surrealistes (per exemple, pollastres a l’ast o l’anotació “venc Opel Corsa”).


El Último de la Fila a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

L’esprint final ha deixat “Ya no danzo al son de los tambores”, “Los ángeles no tienen hélices” (repetida parcialment perquè Manolo ha admès que la primera part l’havia cantat “com el cul”), “Como un burro amarrado a la puerta del baile” i la indispensable “Insurrección”. Només hi ha hagut temps perquè la banda, tal com van fer a Fuengirola, es marqués el clàssic mexicà “El rey”.

Prop de tres quarts d’onze, Manolo García i Quimi Portet han baixat de l’escenari. Ho han tornat a fer. El 1990 ja havien omplert l’estadi olímpic, encara que aquella vegada ho van fer acompanyats de Tina Turner i Sopa de Cabra. Dijous hi tornaran.