Feia 30 anys que El Útimo de la Fila no pujava a un escenari a Catalunya, des del concert del 22 març del 1996 a Granollers, i sí, hi havia ganes de l’Útimo, moltes ganes. En teníem moltes ganes els qui els vam viure i veure quan feien discos i també en tenien ganes una nova generació més jove, la que mai va poder anar a cap concert i s’han hagut de conformar veient bandes de tribut. El d’avui concentrava l’emoció d’uns i altres. 

El cel va estar amenaçant tota la tarda i en alguns moments va deixar caure algunes gotes. A l’hora de la veritat, el Déu de la pluja va treure el cap una bona estona, però es va apiadar dels pobres mortals i l’espectacle es va poder desenvolupar amb prou normalitat. 

Manolo García a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

Amb puntualitat gairebé britànica (només els cinc minuts de cortesia) va començar el concert d’El Último. De seguida, Quimi i Manolo van encendre el públic amb “Huesos”, corejada ja des d’un primer moment pel públic. I d’una cançó de Los Burros a una altra, “Conflicto armado”, que no va generar la mateixa resposta. Seguidament, un inici de concert imbatible amb dos cançons dels primers discos: l’antimilitarista “Querida  Milagros”, i “Mi patria en mis zapatos”. Quimi Portet va recordar els inicis de la seva societat amb Manolo García abans de tocar “Sin llaves”, “Aviones plateados”, “El loco de la calle”, “No me acostumbro”, “Dios de la lluvia” i “Soy un accidente”.

Manolo García recorda a la Barcelona dels 70, la que vivia el ritme de les cançons de Lluís Llach, Ia-Batiste, Pau Riba i altres artistes que cantaven en català. I segueix el concert “La piedra redonda”, “Mar antiguo” (amb encesa de llanternes de mòbil), “Disneylandia”, “Cuando el mar te tenga”, i “El que canta su mal espanta”. 

Quimi Portet a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

Passat l’equador del concert han prosseguit amb “Canta por mi” (que en Manolo ha acabat cantant entre el públic) i “Llanto de pasión”. Portet ha mostrat la seva simpatia per Quim Monzó, i García, la complicitat de la banda amb els autònoms i el sector agropecuari just abans de cantar “Lapiz y tinta”.  

Recta final amb “Sara”, “Lejos de las leyes de los hombres” i “Dulces sueños”. Manolo demana sis minuts per canviar-se de roba, temps que s’ha invertit en projectar imatges de la història del grupuscle, tant d’actuacions com de declaracions. Cal dir que l’espectacle ha estat total. El principal, que són les cançons, han sonat perfectes gràcies a la destresa de la banda (Pedro Javier González a la guitarra espanyola, Josep Lluís Pérez i Sara García (filla de Manolo García) a la guitarra elèctrica, Ángel Celada a la bateria, Juan Carlos García als teclats i percussió, Antonio Fidel al baix i Irene Miller i Eva Reina als cors). I, també cal dir-ho, d’un equip de so (el material i l’humà) excel·lent. I la producció audiovisual, espectacular. Amb quatre pantalles que han estat projectant el concert, imatges i missatges surrealistes (per exemple, pollastres a l’ast o l’anotació “venc Opel Corsa”). 

El Último de la Fila a l'Estadi Olímpic. Foto: Juan Miguel Morales

L’esprint final ha deixat “Ya no danzo al son de los tambores”, “Los ángeles no tienen hélices”) repetida parcialment perquè Manolo ha admès que la primera part l’havia cantat “com el cul”), “Como un burro amarrado a la puerta de un baile” i la indispensable “Insurrección”. Només hi ha hagut temps perquè la banda, tal com van fer a Fuengirola es marqués el clàssic mexicà “El rey”.

Prop de tres quarts d’onze, Manolo García i Quimi Portet han baixat de l’escenari. Ho han tornat a fer. El 1990 ja havien omplert l’estadi olímpic, encara que aquella vegada ho van fer acompanyats de Tina Turner i Sopa de Cabra. Dijous hi tornaran.