Jazz aborigen?

Inxa Impro Quartet Foto: Carles Rodríguez

Tete Montoliu, Pegasus, Manel Camp, Lluís Vidal, Marcel Casellas, Francesc Burrull i Pascal Comelade són alguns dels moltíssims noms que podríem fer servir per argumentar que el jazz i la música tradicional catalana no han estat mons distants del tot. En qualsevol cas, per uns motius o per uns altres, aquí no han sovintejat tant com en altres països les propostes que hagin lligat els llenguatges del jazz i el folk, ni es pot dir que els respectius circuits hagin tingut una connexió fluïda.
Qui sap si les coses començaran a canviar de la mà de joves músics que, més ben preparats que mai i sorgits de centres com l'Esmuc, comencen ara a despuntar.  
Atents a aquesta tendència, des de la sala Jamboree s'ha programat un petit cicle de tres nits amb l'etiqueta de 'Jazz aborigen'. Pel soterrani de la plaça Reial de Barcelona passaran dues propostes emergents i uns històrics. El 8 de gener obriran foc Inxa Impro Quartet, grup liderat pel graller i clarinetista Manu Sabaté i guanyador de la darrera edició del Concurs Sons de la Mediterrània. Sabaté, que estudia actualment a la prestigiosa escola Sibelius d'Helsinki, és un dels petits responsables que la gralla visqui un moment d'expansió, tant pel que fa al perfeccionament tècnic com a la difusió entre nous públics. L'endemà 9 de gener prendrà el relleu el bateria de la Seu d'Urgell Arnau Obiols, que també toca amb els Inxa i que amb Projecte Pirene ha agafat un grapat de melodies de tradició oral del Pirineu per arranjar-les amb total llibertat i elegància.
El cicle Jazz Aborigen, finalment, es tancarà amb el retorn d'un trio de pes en aquesta història de final inacabat que és l'aliança entre el jazz i el folk: Lakatans, formats pels incombustibles Santi Arisa (bateria), Rafa Escoté (baix elèctric) i Josep Mas Kitflus (piano i teclats). 
Ha arribat l'hora del jazz aborigen? No ho sabem. De moment, quedem-nos amb la reflexió que el mestre Francesc Burrull feia ara fa cinc anys al periodista Pere Pons des de les pàgines de l'enyorada revista Folc: "El jazz és una música màgica que té la facultat d'amotllar-se als entorns més inversemblants, i això facilita el seu casori amb tot tipus de ritmes, melodies i harmonies. Però de la mateixa manera que la música brasilera, el tango o el flamenc han establert acords amb el jazz que el públic sap apreciar, encara s'ha de trobar la fòrmula que faci exportable la seva entesa amb la nostra música d'arrel".