Aquesta gala dels Premis Enderrock està dedicada a Josep Fortuny i a la Companyia Elèctrica Dharma, que avui han tingut la complicitat de Màrius Serra i Joan Reig. Ens agradaria obrir-la recordant unes paraules d’en Josep: "I en aquell mateix moment t’entra com un anhel de viure més intensament: I acabes organitzant una festa, a la força, resistent. La música fa que gairebé tothom s’estimi més la vida del que se l’estimaria sense música".
Aquest és un any clau per al país, per a la cultura del país i també per a la música del país. Si el ritme de reconstrucció nacional el marcarà un referèndum, tenim clar que aquesta ha de ser una nit de preguntes, sí o sí. D’entrada vull destacar la importància i la responsabilitat que tenen el mitjans de comunicació per garantir la transcendència i la difusió de la nostra música. Podria explicar que aquest 2013 ha estat un any récord de produccions, gairebé un miler de discos en català enregistrats i editats, una xifra que situa la música al mateix nivell que la producció històrica de llibres en català.
Però sense uns mitjans de comunicació propis i implicats amb la música del país, aquest pot ser un país sense música o només amb la música residual de l’enfadós. Avui podem celebrar que un 8 de cada 10 catalans escolta música habitualment, i que aquesta nit passaran per aquest escenari molts artistes de relleu, i amb milers de seguidors. Però quina és la visibilitat d’aquest panorama musical? Si els mitjans de comunicació no fan bandera de l’escena musical catalana, els músics seran silenciats. Avui dia tan sols es consumeix un 10% de música en català a través dels mitjans catalans, i aquesta és una dada inversemblant si la comparem amb la capacitat creativa, la potència de la indústria o la presència de música en directe.
Quina és la banda sonora del país? Qui ha de vetllar per aquest paisatge sonor? Ara fa 300 anys, el 1714, poc després de la Guerra de Successió, es van començar a imposar nous balls, minuets i contradanses, i també instruments importats de la moda francesa i centreuropea. L'objectiu era modernitzar els ‘sons aspres’ i els balls tradicionals identitaris. La resistència i els exilis van ser les úniques eines que van garantir la supervivència dels elements populars. Han passat tres segles i... On som?
Ara és un bon moment de fer moltes preguntes per trobar respostes i solucions. Com seria la música catalana en un Estat independent? La llei del 25% seria encara necessària per garantir que 1 de cada 4 cançons fos en català a la ràdio? Quines eines posarien en marxa les institucions per defensar la música catalana? S’aplicaria un IVA hiperreduït a la cultura i a la música com als països avançats i moderns d’Europa, que inclogués el preu de venda dels discos i les entrades de concerts i festivals? Es crearien nous canals i programes musicals dedicats a la música popular a les emissores públiques? Les operadores de telefonia pagarien un cànon que revertiria en la indústria musical? Qui gestionaria els drets dels autors?
Encara no tenim totes les respostes, però hi ha una cosa clara. Sí que tenim la clau per saber si ho volem decidir nosaltres o no. La clau per prendre decisions damunt d’un pentagrama sobre quin ha de ser i com ha de sonar el mapa musical català.
Potser algú pensarà que el mercat ja s’autoregula. Que la gent escolta el que vol. O que és feina dels creadors donar a conèixer la seva música i que si és bona, ja tindrà èxit. Però això, ens agradi o no, no funciona així. Com a individus lliures volem decidir com ordenar la música, quins micròfons cal connectar i cap a on dirigir els altaveus. El paper de les institucions i dels mitjans.
De moment, aquesta nit als Premis Enderrock ho tenim ben enfocat. Les regles del joc les posa el públic i els mitjans estem al servei de la música. La pregunta és doble: Voleu que Catalunya sigui un país de música? Si o No. I si la resposta és afirmativa, la segona és: voleu que sigui un país de música catalana i en català? Nosaltres, ho tenim clar Sí / Sí.
I mentre esperem el referèndum, el primer reconeixement de la Nit dels Premis Enderrock el volem dedicar a algú que fa 50 anys que ens fa cançons: Francesc Pi de la Serra. Són cançons que esclaten, sacsegen i esvaloten. És el pioner de la Nova Cançó més veterà en actiu. Un personatge que ha fet del seu ofici honest i compromès un patrimoni nacional. Un músic que començar acompanyant d’altres que cantaven, i qui tothom l’admira, encara que sigui en silenci. La millor literatura i els millors acords per entendre el nostre temps i el nostre país. Una ensenyança en forma de cançons per reflexionar sobre el futur: "Cultura és una paraula delicada, tan perillosa com la dinamita, teneralment en manca més que en sobra, Generalment tothom en necessita".
.gif)
