Enmig de tanta maquineta i tant d'individualisme, hi ha músiques que ens recorden que no hi ha res com cantar i tocar en equip i en colla. A la tercera jornada de Fira Mediterrània de Mediterrània, el dissabte 11 d'octubre, en vam veure quatre.
Magalí Sare al Teatre Conservatori Foto: Txus Garcia
L'escenari de la plaça Sant Domènec s'ha revelat els darrers anys com l'espai idoni de la Fira per aquells espectacles que demanen expansió, disbauxa i participació. Sempre hi ha gent que va i que ve, i al costat del públic fidel hi ha una gentada ocasional que descobreix que allò que sona li agrada, i s'atura una estona. És el que va passar, la tarda de dissabte, mentre el sextet
La Baula presentava el seu primer àlbum,
Cançons a l'ombra (Segell Microscopi, 2025). El nom del grup està molt ben trobat, perquè el que planten i escampen al mig de l'escenari és una prolongació de la cadena de la música tradicional catalana, i molt especialment de tot allò que va representar la tasca de
Jordi Fàbregas i l'obra de grups com
Primera Nota i
El Pont d'Arcalís, polint i fent lluir la bellesa de cançons impagables que, si ningú no s'hi posa, van caient en l'oblit.
Roger Andorrà (clarinet, gralla, tarota, percussions),
Pau Benítez (acordió, flabiol i percussions),
Patri Garcia (veu i percussions),
Xavier Rota (guitarra, veu i percussions),
Roser Serrano (violí, tenora i percussions) i
Joan Tomàs (contrabaix) són també sis baules iguals d'una cadena que en directe es presenta perfectament aliniada. Van tots a una, i tots els instruments són protagonistes, i això és un missatge poderós quan es presenta un repertori construït per infinitud de persones al llarg de segles precedents. La bellesa de la sardana "La presa de Roses", el ritme trepidant de la desvergonyida "El cornut" (amb gran solo de gralla inclòs), el misteri terrible de l'havanera "La flor blava", el lirisme extrem del romanç "El fill del rei", l'eufòria lluminosa de "Diu que hi ha una noia empordanesa"... són com un pou de contes i històries que mai s'haurien de deixar perdre.
Ailá Foto: Txus Garcia
Tres quarts del mateix amb
Ailá, el quartet gallec que va actuar, al mateix escenari de la plaça Sant Domènec, una estona més tard. Més orientats al ball,
Àngela Carou (veu i percussions),
Manuele Pardo (veu, percussions i gaita),
Manuela Fraguela (viola de roda) i
Xan Pampín (acordió i bombo) van desplegar amb simpatia i salero munyeires, jotes, pasdobles i masurques, mentre es feia fosc i els balladors s'anaven fent espai en una plaça atapeïda.
Magalí Sare Foto: Txus Garcia
A tocar de la plaça, al Teatre Conservatori, arribava l'hora de l'estrena d'un dels plats forts d'aquesta edició de la Fira: l'estrena de
Descasada, el nou projecte de la cantant
Magalí Sare, cuinat a l'Obrador d'Arrel, que es materialitzarà també en disc a començaments de l'any vinent amb Segell Microscopi. Amb una posada en escena acuradíssima, sobretot pel que fa al vestuari, la cantant vallesana va presentar-se tapada per anar descobrint-se, al llarg de l'espectacle, cap a un final festiu i alliberador. L'acompanyen en aquest projecte grandíssims músics:
Irene Romo (violoncel, a qui haviem vist el dia anterior formant part del duet
Alosa),
Laura Urteaga (violí) i dos músics amb qui
Sare ha compartit discos i concerts,
Sebastià Gris (guitarres i guitarrons) i
Manel Fortià (contrabaix). Per acabar-ho d'adobar, els acompanyava el
Cor Bruckner, dirigit per la germana de la cantant,
Júlia Sesé. Desplegament instrumental de gran format, sobre el qual
Magali Sare pot desplegar el seu cant, especialment fi i teatral. L'anunci d'un noia que s'ofereix en matrimoni a la premsa va ser el punt de partida d'un colorista recorregut arreu del món per històries i cançons de noies malmaridades, versos epitalàmics que posen de manifest que el matrimoni ha sigut massa sovint i massa sistemàticament, a la nostra societat, presó i eina de control social. Van anar desfilant l'occitana "La mal maridada", amb
Sebastià Gris al banjo; una cançó popular eslovaca, que segons va explicar la cantant va ser l'espurna inicial del projecte; la francesa "Deux perles", on la veu juganera i parisenca de
Sare i un final celestial fan pensar molt en la gran
Édith Piaf; un
carnavalito dolç en el so i amarg en la història que explica; versos de
Rosalia de Castro contra el matrimoni i una fi de festa virada cap als sons brasilers... Amb tot, el moment més emocionant i aplaudit de la vetllada va ser segurament la interpretació a capel·la d'"El rossinyol", la nostra cançó de noies malmaridades més coneguda, que
Magalí Sare va fer-se seva, des de cada nota i des de cada gest, amb una intensitat lacerant.
Melina Vlachos Foto: Txus Garcia
I de la confirmació de
Magalí Sare com una de les nostres grans veus, al descobriment d'una altra veu fabulosa, però molt desconeguda a l'escena catalana.
Melina Vlachos, cantant d'ascendència grega crescuda a París, va presentar-se a la taverna Estrella Cervesa Guineu i va entusiasmar tothom. Que sapiguem, encara no ha publicat cap disc, però té cançons, com "Kano Traka" i "Katse Kala", que impacten i sedueixen des de la primera escolta, caminant per aquell pop que tant bé saben fer i difondre a Grècia i Turquia, amanint tornades enganxades amb ritmes coixos, girs modals, teclats al costat d'instruments tradicionals, etc. També en la presentació de
Vlachos el factor grupal era determinant. Tot i que va interpretar la primera peça amb llaüt, va aparcar l'instrument durant la resta de l'actuació per dedicar-se a ballar i cantar, amb una veu càlida i afinadíssima, mentre
Nils Peschanski i
Miloš Kunc Radun emulaven cordes i vents des dels teclats i el percussionista
Dogan Poyraz es lluïa amb la bateria i la darbuca.
Melina Vlachos, pop amb fonaments del Llevant mediterrani d'alt voltatge. Caldrà seguir-li la pista.