A cinc anys de la mort de Jordi Fàbregas, el Tradicionàrius el va recordar amb una producció pròpia. Com que aquesta edició del festival està centrada en el Pirineu, un supergrup folk creat per a l'ocasió va revisar algunes cançons que l'enyorat músic de Sallent havia interpretat en relació a aquestes muntanyes.

Homenatge a Jordi Fàbregas al CAT Foto: Marta Mas

Va ser una festa amb un punt de nostàlgia. Però sobretot la celebració d’un llegat impagable per al folk català: les cançons que Jordi Fàbregas va anar component o arranjant al llarg d’anys de trajectòria amb els grups Coses, La Murga, Primera Nota i El Pont d’Arcalís. Per donar nova vida i nova forma a aquest repertori, es va crear un grup ex professo, liderat per Manu Sabaté (gralla, tenora, clarinet baix i direcció musical). A la veu, un jove cantant amb personalitat i carisma, el flixanco Andreu Peral (meitat del grup Terrae). I al seu costat, el contrabaix de l’olotina Carla González, la bateria del manresà Josep Cordobés, l’acordió diatònic de la pirinenca Liv Hallum i la guitarra, mandolines de la barcelonina Chiara Giani. El títol de l'espectacle, Faroner al cap de Creus, campaner a Taüll, feia referència a dues cançons emblemàtiques de Fàbregas amb els Coses. Precisament les dues peces amb què va arrencar la nit.


Manu Sabaté Foto: Arnau Cristóbal

D’entrada, sense escalfaments previs, van atacar tot un monument: “El campaner de Taüll". Una oda èpica al Pirineu i a la catalanitat, a partir d’un poema de Miquel Desclot, amb què els Coses van cloure el seu tercer i darrer disc, Perquè no s'apagui l'aire (Movieplay, 1978). Amb un piano elèctric de Josep Pons, llargues esplaiacions en l'òrbita sideral de l'Ona Laietana, solos de guitarra elèctrica i parts corals que l'acostaven al format de cantates folk estil Quilapayún,  la gravació original és gairebé un quart d’hora de música setantera i descomunal. Anys després, amb Primera Nota, Fàbregas va despullar la peça dels arranjaments progressius i la va ambientar amb sons més silvestres, orgànics i crus. I encara més tard, de nou amb els reunits Coses, amb Jordi Molina i la Cobla Sant Jordi, en va fer una nova versió, amb la veu més madura i sàvia. En totes les versions, la peça arrenca amb tres notes característiques que saluden l’inici d’un nou dia, com si fos el matí de Grieg. Tres notes que ja marquen el caràcter que tindrà tota la suite. Al CAT, va ser la gralla de Manu Sabaté l’encarregada de fer-les i de convidar la resta de músics a anar-se incorporant la resta de músics. Tot un atreviment i també una declaració d’intencions, arrencar amb una peça tan densa, èpica i exigent.


Carla González Foto: Arnau Cristóbal 

Tot seguit, va sonar un altre poema de Miquel Desclot adaptat per Jordi Fàbregas amb els Coses, "El faroner del Cap de Creus”. Si a la versió del disc Ara és demà (1977), els arranjaments anaven a càrrec de Jordi Vilaprinyó i el caràcter el posava la flauta de Jep Nuix, al CAT la cançó va accentuar la forma d’una dolça balada, amb el clarinet baix d’en Manu reproduint fondos ecos marins i el grup sonant cada cop més engreixat, relaxat i cohesionat.

Tot va anar encara més rodat amb les "Cobles de per Astí”. Quan la feia El Pont d’Arcalís per festes i places, lluia ben brillant una de les marques sonores que ja són patrimoni del folk català de totes els temps: la veu d’Artur Blasco mantenint-se ferma en el registre mig com una roca mentre Fàbregas feia voleiar la seva, dibuixant melismes pel cel. A l’escenari del CAT, Manu Sabaté i Liv Hallum van explicar que imitaven la veu de Jordi Fàbregas quan feien aquesta cançó a les colònies d’Arsèguel.


Andreu Peral Foto: Arnau Cristóbal

Va ser hora després d’una peça instrumental, "A la Lola lila”. Un ball pla i corranda ple de delicadesa que Fàbregas va dedicar a la seva dona, la Lola, que s’ho escoltava entre el públic i que al final va anar fins a la primera fila per repartir petons entre els músics.

Andreu Peral va presentar amb gràcia "Els músics de Puigcerdà”, una altra peça tradicional del repertori d’El Pont d’Arcalís que mostra el talent de Jordi Fàbregas com arranjador (també en el camp de les músiques festives de carrer, moltes de les quals es van anar intercalant subtilment al llarg de la vetllada). Com els músics de Puigcerdà que descriu la cançó, Fàbregas era un gran fumador. I un gran conversador. A mi sempre em quedarà pendent demanar-li si la seva versió d’“Els músics de Puigcerdà”, amb aires nostàlgics i arremolinats d’acordió musette, la va fer pensant en el seu ídol d’adolescència, Jacques Brel. Jo m’hi jugaria un pèsol i un cigarro que sí.

"La venitosa” és una altra de les grans aportacions de Jordi Fàbregas al cançoner general català. Una balada que és com una ferida oberta. La història d'un pobre home a qui una pobra dona ha deixat per pobre (la pobresa és un dels grans temes del folk, d'abans i d'ara). Fàbregas la va recollir mentre recorria el país en busca d’inspiració i de cançons, a Ponts, i la interpretació que en va anar fent al llarg dels anys, amb el sol acompanyament de la viola de roda d’Eduard Casals o la de Marc Egea, tenia un dolor de fons que no tenia res a envejar als millors artistes del blues i del flamenc. En l’homenatge del CAT, va ser la versió més atrevida de totes, tibant la corda experimental amb ambients dissonants i expressionistes. El contrabaix de Carla González i el clarinet baix i la tenora de Manu Sabaté dibuixaven paisatges ombrívols, mentre Andreu Peral s’entregava en cos i ànima a la història de la venitosa, afegint al final nous versos en la línia de la justa reinterpretació feminista que darrerament s’està aplicant a moltes cançons tradicionals.


Josep Cordobés Foto: Arnau Cristóbal

Van venir més històries pirinenques amb “Lorelei”, un fantasiós romanç pirinenc de Jaume Arnella, ple de ressonàncies mítiques, que Jordi Fàbregas va cantar amb Primera Nota. I encara una altra col·laboració, en aquest cas amb l’escriptor Albert Vilaró, és la que va fer a "Les armes de la nostra nació”, a partir d’un antic vals de carnaval que es ballava a Andorra. Fàbregas i Albert Vilaró van actualitzar la lletra per explicar les paradoxes que la modernitat ha dut al país dels Pirineus.

 
Liv Hallum Foto: Arnau Cristóbal

I per al final, un altre cim poètic, de tanta o més altura que la d’ “El campaner de Taüll”: la “Cançó del raier”, poema de Jacint Verdaguer, escrit a la Pobla de Segur i músicat pel seu col·lega Mossèn Tàpies, que lliga magistralment el curs d’un riu amb el curs d’una vida. Al disc de La Murga Almanac (Edigsa, 1981), Jordi Fàbregas va dotar la peça d’un alegre ritme de tarantel·la i la va vestir amb busuquis, guitarrons i mandolines, instruments que corrien enriolats riu avall, i que al CAT van evocar amb gràcia les cordes de Chiara Giani.

Com a bis, ja amb l'emoció desbordada per l'escenari i la platea, “Les cobles del Peirot". Cançó polimòrfica que té mil variants I que sempre torna, fent ressonar vells tambors de lluita i rebelió. El Pont d’Arcalís va incloure’n una versió a cadascun dels seus discos. Poble que canta mai no mor.


Chiara Giani Foto: Arnau Cristóbal

Navega per les etiquetes

Jordi FàbregasTradicionàriusManu SabatéAndreu PeralCarla GonzálezLiv HallumJosep CordobésChiara Giani

FEU EL VOSTRE COMENTARI