Georges Brassens i el mar. Foto: Jean Texier - Espace Georges Brassens
La vila portuària de Seta té dos cementiris. Bé, de fet, en té tres, però en aquesta història ens n’interessen dos. Un és el cementiri marí, un espectacular balcó blanc sobre el Mediterrani i el cel que va inspirar al gran i refinat poeta
Paul Valéry, fill il·lustre de la ciutat, el seu poemari és famós.
L’altre fill il·lustre de Seta, el cantautor
Georges Brassens, deia que el cementiri marí era de rics. Les seves restes descansen actualment al cementiri de Py, més terrenal, que mira a la llacuna de Thau i les seves plantacions de musclos. Des de la tomba es pot anar caminant a l’
Espace Georges Brassens, consagrat a la memòria del cantautor. Però abans s’ha de travessar una carretera per on fileres de cotxes van i venen de les llarguíssimes platges de Seta.
Quan Brassens era petit, aquestes llarguíssimes platges eren espais semisalvatges i deserts, ideals per a les aventures. Fortament vinculat a la seva ciutat i els seus paisatges, el músic va publicar el 1966 el seu onzè disc, titulat paradoxalment Georges Brassens IX (Philips). Però l’àlbum és més conegut pel títol de la primera cançó, "Supplique pour être enterré à la plage de Sète", una llarga composició a ritme de tango on Brassens explica que vol que l’enterrin a la platja de la Corniche, al principi dels llarguíssims arenals que uneixen la vila de Seta amb la de Marseillan.
A la cançó, Brassens demana que al costat de la seva tomba s’hi planti un pi pinyoner perquè els amics d’arreu que el vagin a veure trobin ombra i li puguin tocar fandangos, tarantel·les i sardanes (tot i que el substrat bàsic del repertori del cantautor és el jazz manouche dels seus admirats Quintet du Hot Club de France). També explica que és aquí on va fer castells de sorra i on va rebre les primeres lliçons d'amor. Aquesta és un platja poc seriosa, diu, on els capitans que hi naufraguen només es preocupen de salvar el pastís i el vi abans de res. Brassens admet que els versos de Valéry són millors que els seus, però es consola imaginant que el seu cementiri serà millor i més marí que el del cèlebre poeta. I finalment, es dirigeix als faraons, a Napoleó i als grans prohoms enterrats al Panteó de França per dir-los que no els enveja gens, perquè ell gaudirà de vacances eternes a la vora del mar.
Aquesta era la súplica de Georges Brassens per ser enterrat a la platja. De tota manera, al cantautor no li va agradar mai prendre's gaire seriosament a si mateix. I uns anys després de publicar la cançó, en la seva cèlebre trobada radiofònica amb Jacques Brel i Léo Ferré, va explicar que en realitat tant li feia on l'enterressin. Estava massa ocupat vivint.