Vinicio Capossela presenta el seu disc més folk, Canzoni della cupa (La Cùpa / Warner, 2016), aquest dilluns 9 d'abril a la sala Luz de Gas de Barcelona (21 h). Cançons de pols, de feina, d'aparicions i de llegendes arrelades a la terra dels seus pares.

Vinicio Capossela. Foto: Arxiu de l'artista

Vinicio Capossela va començar a pensar a fer un disc de folk per encarar-se amb la terra dels seus pares l'any 2002, mentre escoltava músiques de frontera a través de grups com Calexico. El cantautor dels barrets va anar rumiant la manera d'accedir a tot el patrimoni musical del poble de la seva família: Calitri, a l'interior del sud d'Itàlia, en una zona àrida i de vida dura, que fins a la meitat del segle passat semblava que s'hagués quedat en un terreny mític, fora de la història. El coneixement de l'obra de Matteo Salvatore, una mena de trobador de vida salvatge i intenses cançons de càrrega política i poètica, va ser finalment la clau perquè Capossela trobés la manera d'encarar-se a tot aquest material d'una manera creïble i natural.  

Amb tota aquesta 'matèria interminable', Capossela va fer un primer enregistrament, que finalment va quedar inèdit i aparcat mentre anaven veient la llum altres projectes. Però hi va seguir treballant, especialment durant els hiverns en una casa que va adquirir al seu país petit, a Irpinia. Finalment, l'any 2014 va tancar l'obra, afegint-hi nombroses col·laboracions (músics de l'escena tex-mex, de la música tradicional italiana, intèrprets francesos i romanesos...) i composicions pròpies com "Il treno", on canta a tot aquell món, el món del seu pare, que es va anar despoblant i i va anar desapareixent, a mesura que els habitants d'aquests territoris anaven agafant el tren per buscar-se la vida, al nord d'Itàlia o a Alemanya. Ell, de fet, va néixer a Hannover i ja no va conèixer aquest món de primera mà.  
 
Vinicio Capossela ha constatat que tot aquell món mític ha desaparegut. Però encara queda el seu eco, de manera que ell, a la manera d'Alan Lomax o d'un antropòleg que prefereix el carrer que l'acadèmia, ha intentat rescatar tot el que ha pogut: serenates d'amor i de desfici, sonets que s'omplen de metàfores a partir de músiques repetitives, etc. El cantautor explica que s'ha sentit com aquell que mira de salvar els mobles en una casa incendiada.

En directe, Capossela presenta aquest repertori en format de trio. Guitarres i diversos instruments de corda per presentar cançons salvatges ("el folk no pot ser mai reconfortant, t'ha de remoure les tripes", diu l'italià citant Bob Dylan) amb un so que vol anar al moll de l'os i que alhora es broda amb ornaments instrumentals.

D'una de les cançons del doble àlbum, "Scorza di mulo", se n'ha fet aquest videoclip que evoca les dures condicions i els perills als quals s'enfrontaven els antics traginers que extreien fusta dels boscos:

Navega per les etiquetes

Vinicio CaposselaCanzoni della cupaLuz de Gasfolk

FEU EL VOSTRE COMENTARI