El 1952 Alan Lomax es va desplaçar fins a Mallorca, via Portbou i Barcelona. Ho va fer mig forçat per Columbia, el segell discogràfic que havia convençut feia un parell d’anys per publicar una sèrie d’elapés dedicats a la música tradicional d’arreu del món. La discogràfica li havia demanat que volia ‘folklore espanyol’ a la col·lecció. Així és que Lomax, amb algunes reticències, va decidir anar a la conferència internacional de musicologia que s’havia de celebrar a Palma, i que també incloïa un concurs amb actuacions.

En un text publicat el 1960 –es pot llegir sencer a la pàgina www.culturalequity.org, on també poden escoltar-se les gravacions que el musicòleg va fer arreu del món– Alan Lomax recordava amb tot detall la seva accidentada arribada a la més gran de les Illes Balears: “Empassant-me el meu fàstic envers el Caudillo i les seves accions, vaig dirigir-me cap a una conferència de folklore a l’illa de Mallorca (...). Aleshores jo no sabia que el meu company de viatge holandès era el fill de l’home que havia encapçalat la resistència a Holanda durant l’ocupació alemanya. Va ser immediatament reconegut pel professor que coordinava la conferència, un refugiat nazi [Marius Schneider] que s’havia fet càrrec de l’arxiu de cançons tradicionals de Berlín després que Hitler va haver fet fora l’anterior director jueu, i que, després de la Guerra, havia anat a Espanya, on es va col·locar com a responsable de recerca de música tradicional a l’Institut d’Estudis Superiors de Madrid. Quan li vaig explicar el meu projecte, em va deixar ben clar que s’encarregaria personalment que cap musicòleg espanyol no m’ajudés. També em va suggerir que deixés el país”.

 
Alan Lomax al festival de Palma de 1952 Foto: Arxiu d'Alan Lomax

El que poc es podia pensar Schneider (un musicòleg que es va establir a Barcelona i que posteriorment publicaria una pila de llibres sobre música, simbologia i mitologia) era que les seves amenaces acabarien resultant contraproduents. El musicòleg segueix: “Jo ni tan sols tenia la intenció de quedar-m’hi. Només tenia dues cintes per gravar, i no havia fet cap estudi d’etnologia espanyola. Aquella, però, va ser la meva primera experiència amb un nazi i, així que vaig veure darrere la taula aquell idiota autoritari, em vaig prometre a mi mateix que enregistraria la música d’aquest malaurat país encara que hi hagués de dedicar la resta de la meva vida. En el fons, jo també estava encantat amb aquelles perspectives d’aventura en un paisatge que em recordava molt la meva Texas natal”.

D’aquesta manera, Lomax va acabar passant més temps del previst en un viatge, que el va dur de Mallorca a les illes Pitiüses d’Eivissa i Formentera [vegeu FOLC 31], i després a l’Aragó, el País Basc, Astúries, Lleó, Galícia i Andalusia. En tots aquests indrets va fer el mateix que ja havia fet anteriorment al sud dels Estats Units, al Carib, a Irlanda, a Anglaterra i a Escòcia: donar veu als que no en tenien, camperols i pastors, gent del poble. Amb la seva bona gravadora prou moderna per l’època i la seva càmera Leika, Alan Lomax va captar i retratar a Mallorca un folklore viu, força allunyat dels tòpics controlats dels Coros y danzas de la Sección Femenina, promoguts pel règim franquista. Les fotografies es van publicar l'any 2005 al llibre Mirades (Lunwerg Editores i Fundació Sa Nostra de Palma).

 
Noies del grup de folklore Valldemossa Foto: Arxiu d'Alan Lomax

Pel que fa als enregistraments sonors, ‘el caçador de cançons’ va tenir temps de gravar a Mallorca durant el juny i el juliol del 1952, a la conferència de Palma però també a Sòller, Binissalem, Valldemossa i Consell. El repertori que va recollir (i que es pot escoltar a Mallorca: The Balearic Islands) és molt variat: cançons de llaurar, de batre, de collir olives i de bressol, mateixes, jotes, boleros, romanços, nadales i, fins i tot, un fragment del “Cant de la Sibil·la”. El llibret del disc, editat per Manel Frau i Judith Cohen, analitza cadascuna d’aquestes gravacions amb dades de molt d’interès, i demostra per què la feina de Lomax incomodava tant el règim. A Consell, per exemple, Sebastià Ordines va interpretar per al folklorista una cançó de tafoner amb una estrofa que el franquisme va prohibir, i que feia referència a les moltes execucions que els feixistes havien fet a l’illa. I a Mallorca, a més, Alan Lomax va descobrir un so que el va enamorar: el de la ximbomba.