Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 20/02/2021

El vent a les veles

Crònica del concert d'Urbàlia Rurana al 34è Tradicionàrius

La música d’Urbàlia Rurana deixa en l’oient la sensació d’anar navegant mentre el sol escalfa i el vent infla les veles. El grup va celebrar trenta anys de singladura -i algun més- el 19 de febrer passat amb un concert antològic al mateix escenari on va fer el seu primer concert: el CAT de Gràcia.
Urbàlia Rurana, durant el seu concert al CAT Foto: Josep Tomàs - Centre Artesà Tradicionàrius

El grup de folk valencià Urbàlia Rurana va fer el seu primer concert al vell teatre de l'Artesà de Gràcia. Va ser el 9 de febrer de 1990, en la tercera edició del festival Tradicionàrius. Per tant ja fa trenta anys, i encara un més. El grup ho està celebrant ara, potser perquè la pandèmia ho ha anat endarrerint tot, o potser perquè la seva música no convida a les presses ni a celebrar grans efemèrides de números rodons, sinó a la joia de viure cada dia amb la sal mediterrània amarada a la pell.
 
Divendres passat, a l’escenari del CAT, hi havia dos dels fundadors del grup: Toni Torregrossa (veu, guitarra, mandocello i guitarró) i Carles Gil (acordió, mandola i veu). A la seva dreta, Jaume Gosàlbez, alternant saxos, tarota, flauta i dolçaina. Darrere, ara amb la bateria ara amb el caixó, Bernat Pellissé. I al fons, sostenint la gravetat del moment, no hi havia baix, sinó tuba relluent. La de Joan Buïgues, un dels romàntics del Saladar.  
 
Vista en perspectiva, la d’Urbàlia Rurana és una de les trajectòries més sòlides i oxigenades de la història del folk als Països Catalans. Sorgit com una de les prolongacions del grup Cànem, la seva discografia és tan inconstant com selecta i deliciosa, enriquida per grans músics que han anat entrant i sortint al llarg del temps. El concert antològic amb què l'actual sextet comença a festejar avui dia el trentè aniversari és una mostra de la seva amplitud de mires i d’una capacitat per anar ben lluny sense perdre mai el nord. Ni el sud ni l'est ni l’oest.
 
Urbàlia Rurana mira al nord. A les cançons tradicionals i picantones de la Catalunya Vella com “Les noies d'Olot" i també a les terres germanes d’Occitània, quan broden en clau polifònica la preciosa “Al pont de Mirabel".
 
Mira al llevant. Als veïns del pati mediterrani, a una Itàlia i una Grècia riquíssimes en músiques populars que han anat descobrint i de les quals han extret grans adaptacions, com ara l'hel·lènica “Dansa a veus", cantada en valencià i en grec.
 
Per descomptat, mira al sud, a través dels melismes i les formes del cant de batre, o amb aquell majestuós cavall blanc amb què evoquen ensorrats jardins andalusins. “El cavall blanc”, que ja formava part del repertori de Cànem, a partir d'un text del poeta de Dénia Abu-l-Salt, traduït de l’àrab clàssic al valencià per Josep Piera, és una magnífica i sensual suite en miniatura, que cavalca plena a vessar de lírica i d'èpica.
 
Fins i tot mira a ponent. Al Nou Món i les Antilles que evoquen des de sempre les havaneres de rom i cafè, i més recentment, una adaptació d’un poema revolucionari de Marc Granell per colombianes: “Esbós de xiquet eixint d’escola”. És aquell en què es diu:
 
Ixes de nou al carrer i coneixes
més bé les raons de la ràbia i el combat.
 
I sobretot, Urbàlia Rurana mira endins. Obrint la nit amb la "Cercavila de les Cucanyes" de Callosa d’en Sarrià, amb la dolçaina irrompent amb orgull i alegria. Amb jotes de quintos i nadales rescatades. Amb l'estrena de la seva versió folk de la marxa “Ball del moret”, també coneguda com “Un moret plorant”, de Gustau Pascual Falcó.

I enyorant Jordi Fàbregas, que se n’ha anat massa aviat i que va ser còmplice del grup en mil aventures. La veu entranyable de Fàbregas hauria d’haver sonat a “Tres a fer fortuna”, amb lletra de Joan Soler i Amigó, i extreta del projecte Mar Mur, en què Fabregas, Torregrossa i el piemontès Maurizio Martinotti cantaven als migrants que es juguen la vida per un futur millor. I Fàbregas també hauria d’haver sonat “Seguidilles, jota i quin fandango!”, del disc que Urbàlia va fer conjuntament amb Primera Nota: Folk nou (Tram, 1996). Aquesta cançó és dels temps de la guerra de Bòsnia, i els músics cantaven a l’amor enfront de la guerra. Avui, tal com va recordar Toni Torregrossa a l’escenari, hem arribat a punt en què pots anar a la presó per la lletra d’una cançó.    

Navega per les etiquetes

Urbàlia RuranaFolkTradicionàrius

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
C/ Muntaner, 477, bxs. 2a · 08021 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]