Artur Blasco, Arnau Obiols i la música popular del Pirineu. Rabequets, canyes esqerdades, trico-traco, esclops, harmòniums, bases electròniques, veus de padrines gravades, acordions diatònics i acordions minúsculs. Vetllada entranyable al Tradicionàrius.

Arnau Obiols i Artur Blasco Foto: Juan Miguel Morales

Darrerament només bec Guinness i només escolto els Dubliners. Sols o en companyia dels Pogues, els seus deixebles punk. Podria afegir que només visc per veure el quinze del trèvol lluitar al Sis Nacions, però he de confessar que pateixo amb l'onze del Barça. Bé, tornem a la música: observar velles gravacions on el venerable Ronnie Drew canta amb veu rogallosa i ulls celestials mentre l'orellut Shane MacGowan, com un nét trapella però de bon cor, el segueix absolutament entregat, és una experiència magnètica. Quina química! Una lliçó del que és el folk: cantar amb veu nova pels que ens han precedit. I també una lliçó del que és cantar bé, cap endavant, amb intenció comunicativa, a cor què vols, sent ben conscient que una taverna no és un conservatori i que no cal tenir una veu privilegiada per emocionar. La manera de cantar orgullosa ("Si canto, perquè canto") del qui canta no per lluir-se sinó per transmetre les vivències d'un territori i una gent que s'estima. La manera de cantar que estimava Jordi Fàbregas, devot dels Dubliners. 

Aquest 21 de gener, Artur Blasco i Arnau Obiols van plantar-se a l'escenari del CAT amb una bona mostra dels instruments i els cants que han anat atresorant als pobles pirinencs. Pobles on, com recordava repetidament Blasco, la gent sovint no havia pogut anar a l'escola i havia de fer front a unes condicions de vida duríssima. Artur Blasco va començar a mitjans dels setanta una tasca ingent: recuperar i conservar una memòria oral que ja s'esvaïa. Avui, Arnau Obiols no només segueix el mateix camí de recerca, sinó que propulsa aquest material cap a nous terrenys, experimentant i jugant-hi.

El gran Artur Blasco vessa carisma. La seva veu ja és fràgil, però canta a cor què vols, cap endavant. El jove Arnau Obiols confirma el que ja sabíem, que és un percussionista extraordinari, però a més es mostra cada cop més segur i ferm com a cantant. L'un i l'altre van anar alternant-se en la interpretació de cançons. Arnau Obiols és com si invoqués amb la seva bateria i les seves percussions tot un mon de cims i rierols, d'antics oficis -boscaires extractors de saba, moliners, xolladors- i antigues històries terribles, com la de la dida del rei a qui se li mor l'infant cremat, el jove enamorat de la passional "El ganivet de dos talls", i molt especialment "El cabrer", extraordinària balada de bandolers alliçonadora, d'aquelles que t'abdueixen i fan volar el pensament amb un pedal d'efectes psicodèlics.

Per la seva banda, Artur Blasco agafa puntualment l'acordió diatònic i el rabequet, però és impagable veure'l cantar acompanyant-se només d'una canya esquerdada o de dos parells de culleres a manera de postisses. "Els cigalons de Canalda", la "Pregària per fer ploure", "Les copletes noves", "El pardal"... de cada peça n'explica l'origen, el context, la personalitat del padrí o la padrina que li va ensenyar aquella melodia... cada cop que canta tot un món reviu.   


Arnau Obiols Foto: Juan Miguel Morales

Ja a la recta final, canten plegats a ritme de jota una sèrie de coples de ronda aplegades a Organyà, Unarre, Tuixent... En un moment, Blasco es queda en blanc i torna a començar la roda. Arnau Obiols el segueix com si res i somrient. Moment impagable: la persona que va recórrer les comarques del Pirineu aprenent i fent recordar velles històries mig oblidades a la gent gran és ara el nostre gran informant, el savi que les ha passat als més joves i les ha fet perviure. 


Artur Blasco Foto: Juan Miguel Morales

Acabat el concert, al bar del CAT es recorda que es compleix un any de la mort de Jordi Fàbregas. Com qui treu el Cristo de Conques per fer ploure, es treu la imatge de Sant Rorro, amb el seu porró i ara també amb  l'harmònica de Jordi Fàbregas, perquè soni la música popular. Entre els presents, Jaume Arnella diu que els músics tradicionals senten un buit des que Fàbregas no hi és. Que sempre els perdonen la vida però que ells seguiran fent. I canten "Sant Rorro" i altres tonades escoltades tantíssims cops en una veu que ja no hi és. Així es fa fent la tradició, dia a dia.

Navega per les etiquetes

PirineuArtur BlascoArnau ObiolsFolkTradicionàrius

FEU EL VOSTRE COMENTARI