Divendres, 27 de gener. A Barcelona fa un fred que pela però al CAT s'hi està bé: cremen brases de velles i noves cançons. Vicent Torrent, Jaume Arnella i Biel Majoral, en el marc del Circuit Folc, posen en comú vivències i cançons. Patrimoni ingent, rotund, compromès i divertit dels Països Catalans.

Vicent Torrent, Jaume Arnella i Biel Majoral Foto: Josep Tomàs / Centre Artesà Tradicionàrius

Vivim temps de tanta confusió, tanta censura disfressada, tant de relativisme i modernitats mal enteses, tant de cinisme, tant de dir blanc i després negre, que joglars i bufons, qui ho havia de dir, han esdevingut un dels nostres darrers reductes morals. De manera que veure aquests tres veterans de la faràndula asseguts en tres tamborets fent el que sempre han fet –dir les coses pel seu nom–, deu ser ara mateix el més revolucionari que podem fer.

La primavera del 2021, a Girona, Vicent Torrent, Jaume Arnella i Biel Majoral van recollir junts el Premi Enderrock a la Trajectòria. Va ser l'embrió d'una primera trobada als escenaris, poc després, que va tenir lloc als Estudis Ona de Bunyola, i que va culminar aquest divendres passat amb un CAT ple de gom a gom. Van acompanyar els tres artistes Ferran Martínez a l'acordió i Delfí Mulet a la guitarra. No hi va poder assistir per raons familiars Miquel Brunet, un dels artífexs i arranjadors d'aquesta trobada que presenta, junts i en sintonia, tres dels repertoris més populars i saborosos d'aquest tros de Mediterrani on la gent diu 'bon dia'. Sí, això és una autèntica cimera, amb molta menys pompa i molt més suc que no pas les dels governants.

Però no ens apartem del tema... La cimera joglaresca va arrencar amb una cançó d'aquelles que ja ho diu tot: "Elogi de la faràndula", de Jaume Arnella. Un clàssic en tota regla. Després, Vicent Torrent va agafar la guitarra del seu col·lega per entrar en calor lloant les virtuts alliberadores de "La garrofera". I el mateix va fer Biel Majoral amb una altra planta, "La porrassa", entomant la ximbomba i recuperant una de les seves cançons més emblemàtiques i explícites, també coneguda com a "Què té aquesta terra nostra". En un pla més líric, però igualment reivindicatiu, Torrent va continuar trillant en el repertori d'Al Tall, vestint "A la nit" amb el piano de Ferran Martínez. 

Vicent Torrent, Jaume Arnella i Biel Majoral Foto: Josep Tomàs / Centre Artesà Tradicionàrius

Què tenen aquests tres homes d'aparença tranquil·la? No ho sabem, però a partir d'aquí l'ambient es va anar fent elèctric. L'antic romanço "Sa Madona", una declaració d'amor amb veu mallorquina a la terra d'origen dels repobladors de l'illa, és senzillament estremidor en la interpretació que en fa Majoral. I en un to molt més desenfadat i escatològic, Jaume Arnella va presentar una composició seva recent però que ja ha passat de moda: "Tamsulosina". Ha passat de moda perquè s'hi critica Josep Maria Argimon com a Conseller de Sanitat... però s'hi expliquen veritats incontestables i s'hi recull un dels grans temes de l'art, segurament l'únic tema: el pas del temps. Arnella fa posat de despistat però al seu públic no l'enganya: és més viu que ningú. 

Dels patiments dels qui tenen ja una edat als himnes sense edat. Vicent Torrent fa que tothom canti
"Tio Canya", i en acabar Arnella exclama: "Quina cançó més guapa! Ho té tot!". I Biel Majoral s'hi afegeix amb dues bombes: "No ens fareu callar", la cançó més visionària i representativa de l'enyorat Toni Roig, i "Jo soc català", escrita pel mallorquí Pere Capellà el 1935. 

Vicent Torrent, Jaume Arnella i Biel Majoral Foto: Josep Tomàs / Centre Artesà Tradicionàrius

El cantador i mestre algaidí explica aleshores que sovint troba cantants que volen lluir la veu, però que el que importa de veritat és que les cançons s'entenguin. I per fer entendre com van i venen els romanços a la terra del 'Bon dia', res millor que interpretar junts tres variants d'una mateixa història antiga d'amors i condemnats pel poder: "La presó de Nàpols", "La presó de Lleida" i "La presó de Tibi". Majoral segueix en el pla dels romanços i les seves històries terribles evocant una altra història de patiment i repressió: "Don Francisco".

Com que se senten cronistes dels temps passats i dels actuals, el "Ja n'hi ha prou" d'Arnella s'enllaça amb el "Lladres" d'Al Tall –de quan el Borbó Felip V va entrar per Almansa– i "Les eines de ma lluita", adaptació lliure de la milonga "Los ejes de mi carreta", d'Atahualpa Yupanqui, feta per Biel Majoral per expressar la seva ràbia davant dels abusos d'un altre Borbó, en aquest cas més actual.

Farts d'unes coses i orgullosos d'unes altres, tot ho canten. Per acabar, una altra cançó que ho diu tot, que es comparteix amb tothom i que tot ho esplaia i escampa: "Les rondes de vi". I aquí podríem exclamar el mateix que deia el seu autor, referint-se al "Tio Canya": "Quina cançó tan guapa! Ho té tot!".

Navega per les etiquetes

TradicionàriusBiel MajoralJaume ArnellaVicent TorrentCircuit Folc

FEU EL VOSTRE COMENTARI