Entre moltes altres coses, Jaume Arnella és romancer. Però no s'està per romanços. Així és que el passat 23 de març va celebrar els seus vuitanta anys al festival Tradicionàrius sense retrospectives ni antologies i presentant un disc nou de trinca: 40 i 40 Besa el cul de la geganta (autoeditat, 2023).

Arnella, al final del concert Foto: Juan Miguel Morales

Després de presentar al bar del CAT la biografia Jaume Arnella. Artesà de cançons (Edicions Sidillà), del periodista Ferran Riera, l'acció es va traslladar a l'auditori que, des d'aquesta edició, s'anomena Jordi Fàbregas. El ball d'homenatge que li van dedicar al principi i el gran pastís amb espelmes que li van fer bufar al final van ser el marc festiu del concert. Entremig, però, no hi va haver ni rastre de nostàlgia. Molta emoció i molta memòria, això sí. Perquè Jaume Arnella va arrencar amb la peça que obre el disc, un romanço dedicat al seu company de fatigues i cançons, el lletrista, adaptador i folklorista Joan Soler Amigó, mort l'1 de gener de l'any passat. El romanço en qüestió, com tots els bons romanços, és hipnòtic i estremidor: la crònica d'uns temps de trens de carrilet on tothom cantava. I és també la història d'un país que resisteix a través de la cultura i d'una amistat forjada en lletres i melodies. Fins al punt que, al final, Arnella confessa que quan ell canta, en realitat ho estan fent tots dos.  

Així va arrencar un concert en què Arnella va acompanyar-se dels seus tres músics de confiança, els mateixos que l'han acmpanyat en mil aventures i que participen al nou àlbum vestint-lo amb una sonoritat que es mou entre l'orquestrina mediterrània i el grup de cambra: Ferran Martínez (acordió i piano), Toni Oró (clarinet) i Rafel Sala (mandolina i mandoncello).


Jaume Arnella, Toni Oró i Rafel Sala Foto: Juan Miguel Morales

Van sonar també quatre romanços dels que el mestre Joan Tomàs va recollir amb l'Obra del Cançoner Popular. Dues són del cançoner de Mataró: "La pelegrina", amb uns encisadors girs orientalitzants, i l'humorística "La crema de convents", sobre unes bullangues barcelonines del 1835. Les altres dues es van documentar a les Planes d'Hostoles i tenen desgraciades protagonistes femenines: "La malcasada" i "La serrana". Són històries, ara tràgiques, ara còmiques, que ens parlen de com hem sigut i com som. I sobretot, tenen una llengua rica i concisa, polida pel pas del temps i la tradició oral, que Arnella sap invocar i fer brillar com cap altre.

De collita pròpia, va interpretar "Pots tornar sempre que vulguis", una cançó 'marrana' feta a partir d'un encàrrec de Marcel Casellas per a l'espectacle Eròtic Giust, i l'escatològica "Tamsulosina", que ja ha esdevingut un petit clàssic del seu repertori amb una encesa diatriba contra els aparells funcionarials en general i contra l'exconseller Argimon en particular.

 
Ferran Martínez, Jaume Arnella, Toni Oró i Rafel Sala Foto: Juan Miguel Morales

Al concert, com al disc, s'hi van adaptar poemes d'aquells que, segons el músic, eixamplen els pulmons i ajuden a respirar. És el cas de la popular i entranyable "Cançó de la rosa de paper", de Vicent Andrés Estellés, i de "Mare ferida", de Josep Navarro Santaeulàlia, poema que planta cara a la repressió, que Arnella canta "per mantenir la flama encesa, i veure si cala foc". S'acaba així: "No podran mai comprendre la força que, en la nit, ens il·lumina: dins nostre hi ha un vell somni que germina". I tot seguit, va evocar els darrers desitjos del maquis anarquista Ramon Vila 'Caracremada', mort per la Guàrdia Civil a Balsareny, el 1963.

En la mateixa sintonia d'anhels col·lectius es mouen els "Quatre cavallers", on quatre camarades de Salses, Guardamar, Fraga i Maó volen robar una dama: la llibertat. I les adaptacions a la conjuntura actual del país de dues cançons populars catalanes que Arnella canta pels camins des de fa ja un temps: "Les nenes maques independents" i "El tren pinxo de Banyoles".

Amb aquestes cançons, el concert avançava a tota màquina. Però quan tot semblava que acabaria amb disbauxa, Arnella, sempre sorprenent, va fer un gir, i va tancar la vetllada a l'escenari del CAT amb recolliment i un to líric i poètic que gairebé era dolorós. Va fer les dues cançons finals del disc, i que són el seu punt culminant: "Tardoral", on combina meditacions pròpies sobre el pas del temps amb la cançó homònima de la francesa Francine Cockenpot que Soler i Amigó va adaptar al català, i, ja al final de tot, "L'home del vas de vi", poema epicuri de Joan Vinyoli en què es descriu un capvespre d'ebrietat entotsolada. La tarda es fa nit i el poeta diu: "En ser demà, seré encara més pobre". Però qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap.

Aquest cop, "Les rondes de vi" les va cantar el públic, mentre els músics saludaven.


Ferran Martínez, Jaume Arnella, Toni Oró i Rafel Sala Foto: Juan Miguel Morales

Navega per les etiquetes

Jaume ArnellaTradicionàrius

FEU EL VOSTRE COMENTARI