Obertura triomfal i cloenda patriòtica. I entremig, un espectacle de cançons en majúscules. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi segueixen xalant i han revalidat la seva història d'amor. Un amor particular que sona com l'or atramuntanat i que, d'altra banda, mai no han perdut.

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona Foto: Txus Garcia

Té molta raó Roger Mas quan diu que aquesta és una proposta vintage. Una veu despullada i un cançoner seleccionat amb cura i vestit amb arranjaments especialment confeccionats per a l'ocasió. Tot cuinat amb emoció i intel·ligència humana. Això ja no s'estila, Roger! Si el primer disc que el solsoní va gravar en directe amb la cobla, publicat l'any 2012, ja va tenir un impacte important en l'imaginari de la nostra música popular, aquest segon, gravat a l'estudi encara amb més orfebreria sonora i un punt més de maduració per part de totes les parts implicades, promet ser un clàssic.

El concert de presentació a la sala gran del Kursaal va tenir l'aire de les grans estrenes, i també una mica d'aquelles grans gales de gran format perfectament estudiades per crear un caliu imponent, amb l'artista ben plantat al seu racó de món. Brel a l'Olympia, Elvis a Las Vegas, Frank Sinatra al Madison Square Garden, Roberto Carlos a Viña del Mar, Um Kulzum a la ràdio del Caire... i Roger Mas a Manresa. Grans veus amb grans orquestres arranjades per un mestre de confiança en un espai emblemàtic. Clàssics d'avui i de sempre.

L'arrencada de l'espectacle ja va situar el públic en aquesta onda, amb la Sant Jordi tocant la segona sardana que el mestre berguedà Xavier Guitó ha elaborat a partir de melodies del cantautor per, tot seguit, donar-li la benvinguda mentre sonaven pomposament els primers compassos de "La canzone dell'amore perduto", de Fabrizio de Andre. És una de les millors cançons europees de tots els temps. El cantautor genovès va partir per fer-la d'un concert de trompeta de Telemann, i ara, en la versió de Roger Mas, s'hi afegeixen noves capes, amb una tenora solista i trams d'apoteosi instrumental. 

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona Foto: Txus Garcia

També és una de les millors cançons europees de tots els temps "L'aigle noire", de Barbara, que en català va difondre Maria del Mar Bonet. És una de les peces del primer disc que s'han quedat en el nou directe. També "Michela", que Roger Mas va interpretar al piano; "L'home i l'elefant", en què els vents de la cobla prenen un aire soul; la copla acoblada "La bien pagá", l'espatarrant i pasdoblera "Oda a Francesc Pujols" i la primera cançó de Roger Mas en què va aparèixer la Cobla Sant Jordi, "El dolor de la bellesa" (aquesta és la cançó que els Doors haurien escrit si haguessin passejat pel sotabosc català en lloc de les platges californianes).

La riquesa de matisos que permet aquest format de cobla més cantautor més grup (el mestre Guitó al piano, Arcadi Marcet al contrabaix i Pinyu Martí a la bateria) és immensa. I permet abraçar i apropiar-se de les tradicions musicals més diverses, de la fanfara balcànica ("Moja mala nema mane") als laments mexicans ("La llorona"), el preciós himne occità "Aqueres montanhes", i la cançó del quebequès Raymond Lévesque "Quand les hommes vivrant d'amour", tractada amb un swing delicat.

Pel que fa a les revisions del material propi, el nou repertori inclou la peça on Roger Mas va trobar-se fa anys amb la tenora de Jordi Molina, "Si tu m'ho dius"; la cançó més emblemàtica dels seus primers anys artístics, "I la pluja es va assecar"; "Lo comte Arnau", la tèrbola llegenda narrada amb mots de Verdaguer i acompanyada en aquesta nova versió pel galop de les escombretes de Pinyu Martí. Les escombretes van sonar també a la darrera cançó, la intimista "Sota una fina capa de cendra", amb els músics abaixant revolucions i un Roger Mas més crooner que mai. I amb un somriure, l'artista va acomiadar-se amb una frase que ben bé podria ser lema de l'espectable: "Passi el que passi, endavant les atxes!".

Als bisos, el mestre Guitó va esbossar el clar de lluna de Debussy abans que tothom ataqués "Guarda che luna", del torinès Fred Buscaglione. Vintage vintage! Tot i que encara va ser més vintage i entranyable la darrera de totes: "La Santa Espina". Roger Mas, mig segle d'anar pel món i d'estimar la terra i els seus sons.

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona Foto: Txus Garcia

Navega per les etiquetes

Cobla Sant JordiFira MediterràniaRoger Mas

FEU EL VOSTRE COMENTARI