Joan Miquel Oliver a l'(a)phònica. Foto: Dani LC
Els assistents als espectacles de l'(a)phònica es van poder submergir en la musicalitat de l'accent mallorquí per partida doble la nit de divendres. En primer lloc, de la mà del monòleg de i dit per l'autor i actor Toni Gomila al Teatre Municipal de Banyoles: Acorar és un espectacle que triomfa des de fa tres anys arreu del territori català perquè, a partir del fet de la matança del porc, parla de les nostres arrels, com a éssers humans i com a país, i s'hi comparen quefers tradicionals amb creences religioses. Es desperten ànima i consciència en moments de "silenci talaioístic" per aprehendre com hem oblidat tantes cançons i tants paisatges en els últims anys, i també com hem tallat la cadena, però alhora no és apocalíptic, sinó que amb humor apunta com retrobar noves "raons fèrtils" quan ja hem cremat definicions conegudes com si fossin esbarzers o romagueres.
D'altra banda, a l'Auditori de Banyoles, Joan Miquel Oliver acompanyat del teclista Jaume Manresa i el bateria Xarli Oliver, va agafar la guitarra com qui agafa la granera i va escombrar el repertori dels seus tres discos en solitari, sobretot l'últim treball (el primer post Antònia Font), Pegasus (Sony, 2015), on desplega tot el seu univers personal fet de vaixells estavellats, vegetals i marcianets. I sempre amb un doble fons emocional i narratiu que no gaire cantautors saben aconseguir i que va tenir el seu punt àlgid en la interpretació de "Mil bilions en estrelletes" que ja sona a clàssic (perquè d'un moment petit engrandeix el pensament), però que Oliver ja venia preparant entre bromes i avisant al personal, tot anunciant que el senzill taral·leig pop d'una cançó com "Món vegetal", pot amagar una desaparició imminent per animals salvatges (com d'altra part ja passava a "Final feliç" des d'un altre angle). La senzillesa en Oliver és aparent, perquè tot i que sembla que canti 'a zero pressing', darrere de cada cançó hi ha reflexió d'artista (és un '...improvisen i és possible que no', que canta a l'estètica "Ecos d'ambulàncies").
En aquesta nova gira també hi ha un treball amb el seu power trio a l'escenari que té moments vibrantíssims com el crescendo de "Fèmurs", a la cançó de més recorregut "Dins d'un avió de paper" el seu lluïment a la guitarra, l'atmosfera que aconsegueixen a "Ryanair", el rotllo grup de versions de "Molí de vent" o l'electricitat desfermada als bisos amb "Lego". Si "Surfistes en càmera lenta" i "Hansel i Gretel" són els hits de discos anteriors, "Flors de cactus" ho és de l'últim àlbum, però res comparat a la punta que saben treure al "Marcianet de Mart", tant de leit motiv de l'espectacle com per dir que 'hem llevat el PP de Mallorca' i arrencar la complicitat del públic banyolí.
Encara que qui realment del missatge polític n'ha fet art al llarg de la seva trajectòria ha estat sens dubte un altre dels grans protagonistes de la nit de divendres, Paco Ibáñez. L'escenari del Club de Natació al costat de l'estany de Banyoles va ser un marc incomparable per gaudir de les cançons del que s'autobateja com a catalanobascofrancès. Va començar la nit saludant en els quatre idiomes de l'Estat per portar la contrària als que només viuen i veuen per una llengua, d'altra banda, la que canta ell majoritàriament (però també, en gallec, basc i francès i va oferir la provatura de cantar "Barques de paper", de Salvador Espriu).
Però Ibáñez deixa clar que el seu posicionament ideològic és antiimperialista, tant espanyol com ianqui, als qui té especial mania i implacable va bramar en contra el que qualifica d'invasió que "te levanta la tapa de los sesos y allana las mentes del mundo" i amb aquesta introducció va cantar "La poesía es un arma cargada de futuro". I és que Ibáñez fa de cada poema que musica i canta, un clam per recordar grans veritats, de base. Entre versos de Luis de Góngora, Quevedo, Federico García Lorca, Nicolás Guillén o els molt celebrats de José Agustín Goytisolo ("Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá", "El lobito bueno" i sobretot "Palabras para Julia"), així com versions i adaptacions del seu admiradíssim Georges Brassens, Paco Ibáñez va fer somniar un cop més en 'un mundo al revés' i va brillar encara més en les ocasions més flamenques acompanyat a la guitarra de Mario Mas ("Si tú vienes a la romería", "Córdova lejana y sola" i "Canción del jinete", la qual Ibáñez va explicar que va ser la primera de Lorca que va musicar influït per l'ambient flamenc del París que ell va viure de jove).
L'(a)phònica aposta per oferir tot el ventall de propostes on la veu és la protagonista. Per això tenen sentit propostes com les del BCN Beatbox Trio, que va oferir una actuació espectacular davant d'un nombrós públic juvenil (un dels membres del trio ha "triomfat" fent música per un anunci d'una coneguda marca d'hamburgueses) a base de bufera i respiracions que anaven del so d'un bafle de discoteca fins a scratches fets a ritme del que oferien les cordes vocals amplificades pel micro; com també la proposta provinent de Cor de Teatre, en aquest cas la seva secció de Joves, que dissabte al matí interpretaven tan sols amb cant coral cançons tan dispars com la tradicional "El testament d'Amèlia" o "Ull per ull" d'Adrià Puntí.
Però el més interessant del festival és que amplifiqui la sortida de nous treballs discogràfics com el que presentava Xarim Aresté, La rosada (BankRobber, 2015). Ho va fer amb una novíssima banda, va assegurar que només portaven tres bolos, però que a base de molts assajos ja es pot escriure que sona i sonarà a cor que vols; amb una secció de vents (Pep Garau i Tomeu Garcias) que té molta més bufera que qualsevol trepanadora d'hamburgueses, un baixista tan curtit en mil batalles com Miquel Sospedra (company de viatge a la banda de Sanjosex) i un aliat que ja es coneixen de l'anterior banda reevolucionada a Flix, Very Pomelo, Ricard Sohn, i a la bateria Ermengol Mayol.
Aresté anava molt embalat per enfrontar la recta final de la nit de divendres, de dues a tres de la matinada i va oferir moments sublims com "A l'univers li sua" o "Bon vent", i incursions a treballs anteriors en solitari com del Lladregots (Chesapic, 2013), les grandíssimes "Esparadrap" i "Els filòsofs". I és que les cançons amb missatge poden arribar de moltes maneres i des de veus ben diverses. Per molts anys de veus pròpies i que se les deixin dalt d'un escenari a l'(a)phònica.
Xarim Aresté a l'(a)phònica. Foto: Dani LC
.gif)
.gif)
