Estrenes

Marta Garret: «Vaig pensar que la veu de Lluís Llach tenia una sonoritat molt semblant a la de Zeca Afonso»

Estrenem, «Abril 74» la versió que la cantant portuguesa fa del tema de Lluís Llach

| 22/04/2024 a les 10:30h

Fotograma del clip «Abril 74»
Fotograma del clip «Abril 74»
Nascuda a Lisboa i amb un bagatge cultural i musical recollit per mig món, Marta Garrett ja té a punt el seu primer disc, Un a un (Say it Loud Records), que donarà a conèixer el 24 d’abril. Davant la imminència de l’aniversari de la Revolució dels Clavells, Garrett, que des de fa anys viu a Barcelona, ha volgut sumar-se a la commemoració amb la versió d’una cançó catalana inspirada en els fets de Lisboa: “Abril 74”, de Lluís Llach. Enderrock us el presenta en primícia perquè el pugueu escoltar abans que ningú.


Com vas descobrir aquesta cançó?
Em sembla que va ser durant el primer confinament, el 2021. Cada any fem moltes activitats el 25 d'abril per commemorar la fi de la dictadura. Fem una supermanifestació a l’Avenida da Liberdade, a Lisboa. Jo sempre hi vaig, sempre que puc. Aquest any penso ser-hi. Però el 2021 estàvem tancats a casa. Vaig descobrir la cançó i em va emocionar molt. Jo soc de plorar fàcil. Recordo que sí que em vaig emocionar amb la veu de Lluís Llach, amb la lletra…  Em semblava molt bonica la manera com està feta la metàfora, quan parla del cau de la sirena; era gairebé realisme màgic. Vaig pensar que la veu del Lluís Llach en la gravació que vaig descobrir tenia el mateix vibrato i una sonoritat molt semblant a la de Zeca Afonso.

Parla’ns de la teva versió.
A l’hora de fer la meva versió, m’he escoltat també la versió que en va fer la Sílvia Pérez Cruz, que m'encanta i que és una gran referència per a mi. He treballat amb Leo Aldrei, que és un productor que ha treballat amb Salvador Sobral molts anys. Ell m’ha ajudat a trobar la meva veu. Jo vinc del jazz i la música brasilera i de fer música d'altres compositors, durant molts, molts anys. Amb el Leo hem fet un procés creatiu de pensar les meves cançons i decidir com les volia cantar. En certs moments, “Abril 74” se me’n va cap al fado, que és una sonoritat que porto a la sang perquè la meva àvia cantava fado, encara que no s’hi dedicava professionalment. Per un altre costat, també m’ha quedat una mica avellutada. Els últims anys he après que per emocionar amb música, el menys és més. Enfoco molt el so i canto una mica més fluix… Crec que sona una mica vulnerable. I hi hem posat el piano de Joao Coelho, que és el meu millor amic de Lisboa. És una cançó especial al disc perquè és l’única que no és meva, l’única que hi participa Joao Coelho i l’única que vam gravar en directe, és a dir, el piano i la veu al mateix temps.

Qui és Marta Garrett?
Soc una cantant i compositora que tota la vida m'he estat més a l'escena de jazz. En vaig començar a estudiar a l'escola del Hot Clube, a Lisboa, el club de jazz en actiu més antic d’Europa. I vaig començar a fer concerts quan tenia 15 o 16 anys. També he estudiat piano clàssic. El que més m'agrada de cantar i de fer música són els directes i la improvisació, perquè et fa estar preparada per a qualsevol cosa, i saber reaccionar i interactuar amb els altres músics.


Ets de Lisboa, però has viscut en diferents indrets del món…
Sí, perquè vaig acollir-me a l’European Jazz Masters Programme i la meva Home Institution, és a dir, la meva escola principal, era a Amsterdam. Però vaig fer un semestre a Amsterdam, un a Berlín, un a Copenhaguen i vaig tornar per acabar el màster a Amsterdam, que de totes aquestes ciutats és la que considero com casa meva en aquella època. Al Conservatori d’Amsterdam és on vaig fer més col·legues i on vaig conèixer els meus primers catalans. Quan vaig acabar el màster vaig anar quatre mesos a Tòquio, al Japó, a fer una residència de quatre mesos en un club de jazz. Allà cantava cada dia excepte els diumenges. Va ser una experiència molt bonica. Jo sempre faig la broma que mai no tornaré a tenir un lavabo tan guai, tan bonic i tan gran, perquè el club de jazz era en un hotel de cinc estrelles i em van deixar una habitació. Com que vaig poder estalviar una mica, quan vaig tornar de Tòquio, me’n vaig anar un mes a Nova York per veure tants concerts en directe com em fos possible, i per tota la història que té i la cultura fins i tot més enllà de la música. I allà vaig conèixer la meva parella, que és d'Igualada. Després encara vaig estar dos o tres anys a Lisboa i ara visc a Barcelona, a Sant Andreu, que m'agrada molt.

Per això parles en català amb un accent perfecte.
Sempre m'han agradat molt les llengües. Jo havia parlat francès i italià i tinc la sensació que quan vaig aprendre català, l'italià va anar marxant com si fos la memòria de l'ordinador. Penso que el català té moltes similituds amb el portuguès i aquesta és una de les raons per les quals em va agradar tant Lluís Llach i per la qual vaig triar fer “Abril 74”. En el català, la cultura catalana i la música catalana he trobat moltes semblances amb Portugal. Algunes paraules s'assemblen més al portuguès que al castellà. L'accent, totes aquestes vocals tan obertes, les nasals, les elles, enyes i ges, la jota... En portuguès pronunciem la jota com en català.



A banda de la llengua, què més se t’ha enganxat dels catalans?
Aquest any és el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells. El març vam tenir eleccions i la cosa no pinta gaire bé. Hi ha un discurs de dretes que està pujant d'una manera molt incendiària. Aquest any he tingut més ganes de comprar el bitllet per anar a Lisboa en aquesta època perquè és molt important que tothom surti al carrer a recordar-nos el privilegi que hem tingut aquests últims anys de viure amb llibertat amb un govern més o menys d'esquerres. Una de les raons que em van flipar quan vaig conèixer els meus primers catalans a Amsterdam és que parlaven molt de política i estaven molt ficats en aquestes qüestions socials. Jo, que tenia 20 anys, mai no n’havia parlat mai amb els meus amics. Recentment, m’he adonat que poder viure al marge del que està passant en política és un privilegi, perquè vol dir que estàs més o menys tranquil, còmode amb com van les coses. Sempre havia votat i m'agradava molt poder exercir aquest dret, però parlar-ne amb la gent de la meva edat va ser una cosa que vaig aprendre amb la gent de Catalunya. I tenir la noció que cada dia és una oportunitat per lluitar, en el meu cas, pels drets de les dones, dels artistes, dels músics, de la gent que treballa en el sector cultural i de no acomodar-nos amb el poc que tenim, que sempre es pot fer més.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Lluís Llach, Portugal, revolució dels clavells, Abril 74, Marta Garrett, estrenes, entrevistes

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.