Com neix Orella d’Ós?
La pandèmia va ser la mort de molts projectes i en el meu cas, la banda en què tocava amb en Gerard Casuelleras, Atretz. Però també va ser el naixement d’Orella d’Ós. Teníem com a objectiu crear un grup més experimental, que anés més enllà de fer música per intentar agradar. En Gerard i jo ens coneixíem de tota la vida i volíem fer música partint de la base que allò que fem ens ha d’agradar a nosaltres.
Comenceu el projecte Orella d’ós amb un directe, ‘Rescat emocional’. Per què fer-ho així?
Volíem donar forma al projecte. S'acabava d'afegir al projecte el guitarrista, en Néstor Pérez, el baixista, l’Eric Elias, i el bateria, l’Oriol Ventura, i no havíem tocat mai junts. La idea d’aquest primer àlbum era reunir l’equip i conèixer-nos entre nosaltres. Com que no teníem cap pressupost, gravar-nos tocant a la sala d'assaig. Tenim la sort de poder comptar amb André Zanetti a la producció, que ens va ajudar a muntar el set per poder gravar el disc en directe, de manera natural i lliure.
Ara publiqueu el vostre primer àlbum d’estudi, 'Interludis'. Com ha sigut el procés de creació?
El meu pare és fotògraf, i li van encarregar un llibre de fotografies de flors, i em va demanar si podíem musicar aquestes imatges. Així va sorgir la idea del disc. Hem estat més d’un any preparant-lo, i en aquest temps ens han passat moltes coses com a grup i com a individus que es poden veure reflectides en el disc i que ens han fet anar més enllà de les fotografies.
Per què heu titulat el disc ‘Interludis’?
És el nom del llibre de flors, així que ens ha vingut mig imposat pel fotògraf. La idea és que les flors surten en una època de l’any, la primavera, però la planta està viva durant tot l’any, l’únic que només veiem la flor durant un període de temps, durant un interludi de la seva vida total. I aquest concepte el vam voler adaptar al nostre disc. Vivim en un moment en què estem molt carregats de feina, tenim molta informació i ho hem de fer tot molt ràpid. Però a vegades va bé que parem un segon i mirem que està passant, que deixem de pensar una estona i després ja ens hi tornarem a posar.
Per tant, es pot dir que és un àlbum conceptual?
Sí, volíem fer un disc conceptual, que anés de dalt a baix. Sempre m’ha agradat molt escoltar-me els àlbums sencers, no deixar-los a mitges. Per això hem volgut fer un disc amb un fil conductor que recorre totes les cançons, creant una història completa, en lloc d’anar fent cançons separades. Totes tenen relació entre elles, i creen un àlbum que potser de primeres és una mica fosc, però que també té una part esperançadora.
A què es deu aquesta dualitat?
La vida també és dura i fosca, és com una hòstia de realitat, perquè no tot és maco. S’ha de saber estar malament, perquè hi ha moments difícils i no val allò de posar bona cara i ja. Si estàs malament, aprèn a estar-ho, viu així, i més endavant ja en sortiràs. I el disc vol recordar que estem bé, que ho hem acabat de superar, però que la vida ens continuarà fotent i hem de tenir-ho present i saber que no passa res. Trobo que és molt difícil separar la pèrdua de l’esperança i els antònims conviuen junts en aquesta vida, perquè pot ser que un dia et llevis bé, i acabis anant a dormir fatal. A la vida et poden passar coses que et destrueixin, o que et donin ales, i en aquest disc no hem volgut separar una cosa de l’altra.
Avui dia, hi ha molta gent que opta per anar publicant senzills en lloc de fer un disc sencer, i menys conceptual, perquè al públic general potser li costa de digerir. Era una cosa que us feia por?
No em vaig plantejar gaire cap altra opció, perquè si m’ho parava a pensar, segurament no ho hauria tirat endavant. Sí que és veritat, però, que abans de gravar les maquetes ens vam adonar que faltava una cançó que fos el senzill del disc, una cançó que ens permetés jugar amb la part més comercial de la música. Així que el dia abans de la gravació ens vam posar a treballar en aquest tema, i va sorgir el primer senzill del disc, “Aire”. I aquest tema, que en un principi no formava part del disc, ha acabat esdevenint el punt d’esperança del disc, i ens ha agradat molt que hagi acabat formant part del resultat final.
El disc comença a poc a poc, amb temes més lents i pocs instruments, que van donant pas a tota la banda.
A la introducció hi ha una producció molt subtil d’un gel fonent-se, i es manté molt senzilla, a cops de violoncel creant una balada de piano i veu. Això continua en una progressió de tota la banda que marca l’inici de l’àlbum i, a partir d’aquí tots els elements continuen junts fins al final, fins a “Medusa”, que recupera alguns dels sons de la introducció. Tot i que el final del relat és aquest, vam voler incloure un bonus track, que és l’instrumental d’“Etern retorn”.
Per què us vau decidir per afegir-ho?
A “Etern retorn” hi ha una batalla improvisada entre la guitarra de Néstor i el saxofon de l’Enric Alegre que és superxula, una instrumental pura i dura que defineix la nostra essència com a grup. I volíem tancar així: després d’acabar amb el concepte sencer del disc, tornem a llançar aquesta diversió experimental. Potser el disc acabaria més rodó sense aquesta part, però volíem afegir aquesta versió més juganera d’“Etern retorn”, que és com un regal que trobes un cop acabes el disc.
Aquest no és l'únic ‘solo’ que hi ha al disc. Era important posar parts instrumentals en un moment en què aquestes potser no tenen tanta rellevància?
Érem conscients que potser ens la jugàvem, però crec que hi ha mercat per aquesta música. Al final ve a Barcelona un grup que fa la mateixa música que nosaltres, però és famós, i està ple a vessar. Per això, dir que no ens surt perquè no hi ha mercat i a la gent no li agrada, no és veritat. Hi ha gent, però ens falta trobar la tecla adient per aconseguir arribar a les orelles adequades. És veritat que el públic general escoltarà abans una cançó de tres minuts que en 20 segons ja hagi arribat a la tornada, però a vegades s’ha de tenir una mica de paciència, i tot i que és complicat en els temps en què vivim, no crec que no pugui funcionar.
Com has mencionat, a “Introspecció” i a “Medusa” no només utilitzeu instruments, també sorolls de la natura, donant més profunditat als temes. Com va sorgir la idea?
Estem en contacte constant amb la terra i no hem d’oblidar que som natura i que formem part d'ella. En moments de caos potser imaginem més sorolls de cotxe o de ciutat, però en moments de relaxament tendim a imaginar sorolls de pluja o de la natura. Com que estem acostumats a viure en una ciutat, ens hem oblidat del contacte que tenim amb la terra, que és fabulosa i brillant, i al final és casa nostra.
Els acords es persegueixen cançó a cançó, com és el cas del pas de “Psicotròpica” a “Ocell de plata”. Ho feu així per crear també un fil conductor auditiu a qui l’escolti?
De fet, aquest relat auditiu i instrumental va sorgir abans que el relat líric. Quan componc sempre m’és molt més complicat trobar un missatge i saber explicar-lo bé. Per això, quan tenim la base instrumental és quan li posem el missatge, i com que vam fer totes les cançons seguides, és molt més fàcil enllaçar-les i que vagin lligades les unes amb les altres.
Orella d'Ós. Foto: Arxiu de l'artista.
En algunes cançons que heu comptat amb la veu de Martina Moran. Era important tenir una veu femenina?
El millor de fer aquest disc ha sigut poder-lo compartir amb gent que estimem i col·laborar amb persones que ens agraden molt. Per exemple, el saxofonista, l’Enric Alegre, és professor d'en Gerard i meu des que érem petits i ens ha fet molta il·lusió que pogués participar en el projecte. I passa el mateix amb la Martina. La vam escoltar fa cosa d’un any per primera vegada i vam al·lucinar amb la seva veu. Jo tenia moltes ganes de fer una cançó i que fos ella la que la cantés i, de fet, “Cor de pedra” està feta expressament perquè sigui ella qui la interpreti. Així que vam aprofitar quan va venir a gravar a l’estudi perquè graves altres veus, com a “Ocell de plata”, a “Fulles de roure” i a “Amor líquid”.
