Qui va guanyar el Joc de Trons del Primavera Sound?

El problema és que aquesta és una pregunta trampa. Una crònica sincera d’un festival massiu com el Primavera Sound sempre serà un exercici frustrant, tant per als lectors assistents com per als que es van quedar sense abonament. Frustrant per on generalitza i per on oblida: és només la memòria fragmentada i personal de moments inconnexos.

 

Els meus grups subratllats als horaris contra els vostres. El meu criteri contra el teu. El meu mal de peus contra la teva energia inesgotable. Ja no només es tracta de seleccions diferents sinó també de com es viu, amb quina intensitat i quin valor s’atorga a cada concert, cançó i moment. Per això només en la suma de fragments trobareu una explicació prou fidedigna de com va anar el festival (una bona manera de fer-ho és seguir el hashtag #primaverasound de les diferents xarxes socials). Heus aquí l’aportació d’aquest enviat especial.

 

Una de les experiències musicals més espectaculars del Primavera va ser el concert de Holly Herndon a l’escenari Pitchfork. La productora de San Francisco va desenvolupar la versió més ballable i accessible del seu repertori de teixits d’electrònica futurista, acompanyada d’unes sorprenents projeccions digitals en directe que van incloure una curiosa amalgama d’estelades tridimensionals i retrats d’Ada Colau.

 

Una altra menció d’honor del festival d’enguany se l’endú l’elegant directe de Robert Forster a l’Auditori. L’espai, que no va arribar a la mitja entrada, es va convertir en una familiar interpretació, tant dels èxits antics de Go-Betweens com de les noves joies del cantautor en solitari. En acabar el concert, Forster va baixar emocionat a donar la mà i abraçar el públic de les primeres files.

 

L’estrena del nou disc de Manel va fer descobrir a alguns dels assistents internacionals el seu directe cada vegada més ballable. Una parella de britànics ballava “La serotonina” minuts abans que el cantant i guitarrista Guillem Gisbert, amb els braços oberts, recités “Jo competeixo”, el moment àlgid dels cinquanta minuts de concert que van fer en un dels escenaris més grans del festival.

 

Petites decepcions personals: la desangelada interpretació del Pet Sounds (Capitol Records, 1965) de Beach Boys per part d’una apàtica banda d’acompanyament de Brian Wilson, l’estrambòtic concert dels Floating Points, que tal com va dir un dels assistents, “sonen com un mal disc de Pink Foyd”, i el més aviat soporífer concert de Pantha Du Prince presentant The Triad (Rough Traid),

Per al record quedaran el karaoke col·lectiu de Creep de Radiohead –és el segon cop que la toquen en set anys–, Ty Segall destruint la lògica de la indústria musical –el públic a l’escenari i el músic a la grada–, Los Chichos deixant minúscul l’escenari adidas Original –nota als organitzadors: més música propera!–, Julian Baker fent emmudir el públic mentre lluita contra les contaminacions sonores dels altres concerts, les propostes africanes de l’escenari Ray-Ban, que cal reivindicar com els moments més agradables i humanitzants de cada jornada, i el punt i final amb DJ Coco, marca clàssica de la casa, amb “Heroes” de David Bowie tancant el Primavera Sound mentre es feia de dia, en una festa col·lectiva de purpurina, confeti i disfresses.

 

Llums i ombres 

Hi ha molts discursos crítics amb la dificultat de gaudir de la música en un festival de grans dimensions com és el Primavera Sound. Malgrat tot, hi ha una sèrie de reflexions al seu favor que caldria fer.

 

Tot i el rècord d’assistents, la mobilitat no es va veure afectada més enllà de les habituals aglomeracions en els concerts àlgids i en hores punta. Era perfectament possible gaudir d’un concert mitjà o petit amb espai i amb una sonoritat generalment molt bona.

 

En un any amb gran quantitat d’artistes amb repertoris ambientals i tranquils –Beach House, Explosions in The Sky, Sigur Ros...–, l’actitud general del públic, tot i ser, en alguns casos, de desenes de milers, va ser de silenci respectuós. Contra tots els tòpics, escoltar aquests grups va poder ser una experiència intensa i immersiva. Bé per al festival.



Per altra banda, les reivindicacions polítiques de l’escena musical van aprofitar l’atenció mediàtica que genera el Primavera Sound per fer-se sentir. Durant la tarda del dissabte es va celebrar la primera assemblea pública de la Unió Estatal de Sindicats de Músics, Intèrprets i Compositors. El seu objectiu és protegir les condicions laborals dels músics, intentant generar un espai col·lectiu de suport legal i polític que els protegeixi de la precarietat. Expliquen en el seu manifest que, a llarg termini, volen aconseguir un conveni laboral propi per al sector.

 

El safareig entre concerts va donar per a molts altres temes: la reivindicació de més propostes alternatives al cànon oficial de l’indie, com Los Chichos o Pxxr Gvng, perquè no siguin només una anècdota; els debats sobre la publicació d’uns articles crítics sobre l’auge del Primavera i del seu fundador; alguns incidents a la zona VIP durant els concerts de Radiohead i LCD Soundsystem, o la peculiaritat del Beach Club, un festival d’electrònica dins el festival, 16 hores de marató electrònica al costat de la platja per treure una mica de pit davant el Sónar, que arriba a la ciutat d’aquí a dues setmanes. Qui s’avorreix és perquè vol.