La ciutat texana de Galveston, petita pàtria del gran Barry White, té poc a veure amb el Galveston que dóna títol al disc d'Èric Vinaixa. Les raons del nom són un misteri, i el músic de Miravet (la Ribera d'Ebre) és molt críptic a l'hora de referir-s'hi: "L'oient ho anirà descobrint a mesura que vagi escoltant el disc, però no té res a veure amb Barry White!". Tampoc, segons explica, amb el rock dels Esats Units, del qual reconeix l'empremta però no pas com una de les seves principals referències, com a mínim en aquest treball: "El que de debò m'ha marcat ha estat la fornada britància dels anys seixanta i setanta: Rolling Stones, Pink Floyd, Beatles...".
De Vinaixa en coneixíem una faceta més estripada al capdavant de Rodamons. En solitari, però, presenta un disc amb una varietat de registres més àmplia. "És un disc reflexiu, íntim i preciosista. Busca una sonoritat i uns ambients reposats amb algun contrapunt mínim en forma de rock'n'roll." Com en tots els discos que fa, Èric Vinaixa ha donat al treball una sonoritat molt orgànica, gairebé analògica, ben al contrari del que se sol fer. "He anat a buscar un so no gaire habitual en un disc de pop. No hem volgut fer un exercici d'estil, però és el que hem mamat i a l'hora de plantejar les cançons això es nota."
.gif)
.gif)
