El cantautor barceloní Marc Parrot ha publicat El frec i la bala (U98 Music 2026) de la mà del Quartet Brossa. Una aventura en què, acompanyat per les cordes del quartet i els arranjaments del violinista Aleix Puig, repassa una història d’amors i pèrdues, i que inclou poemes de Joan Vinyoli i Manel Forcano. Ho descobrim, cançó per cançó amb Parrot.

1. “Només és tot”
“És el principi del disc i és el principi també d'una relació. El moment aquell en què tot és molt intens, però amb poca profunditat. I això no impedeix sentir un amor etern. Que després ja sabem que dura tres anys, o així, com a molt, però en aquell moment es viu com a una cosa molt excepcional, com si estiguéssim drogats, i no volem res més que allò.”
 



2. “Vine a casa”
“Vinc per rebre el moment en què obres la porta de casa teva, però simbòlicament també estàs obrint les portes teves cap endins. Fas espai a l'altra persona perquè l'ocupi en la teva vida. I la imatge aquesta de la casa és perfecta per simbolitzar això, perquè el fer espai es dona també en aquest pla. En aquesta invitació a compartir la vida també hi ha, evidentment, la seducció d'oferir-te, d'oferir-te amb tot allò bo que tens per oferir.”
 


 
3. “El frec”
“Aquesta cançó parla del contacte, d'allò que va més enllà dels pensaments, d'allò que sovint ens afecta i ens impacta sense que la raó ni el pensament hi pugui intervenir. Parla molt del dia a dia en una relació íntima, també, del contacte físic, de les vibracions, de la intuïció, de la percepció més enllà dels sentits... El frec és, en certa manera, una celebració.”
 


 
4. “Vincles”
“És la cançó que vaig fer amb el poema del mateix nom de Joan Vinyoli. Ja des de la primera lectura vaig pensar que era una manera molt bonica d'explicar les relacions amoroses. Molt de veritat, sense fantasies, sense romanticismes; amb consciència. I això em va semblar d'una maduresa preciosa; com quan al final diu ‘som instruments d’alguna força / que ens té a les mans, / lliurant-nos l’un a l’altre, / guardant-nos l’un de l’altre’, amb aquesta consciència que no tot el que surt teu serà bo per l'altre i l'has de preservar.A partir d'aquí vaig decidir que això havia de ser una cançó. Després,  amb l'arranjament que hi ha fet l'Aleix [Puig (Quartet Brossa)], ha resultat ser com un reflex del lloc que vaig sentir, i em provoca equilibri i pau. I per això crec que el lloc que ocupa en el disc, a la meitat, té tota la lògica: entre la bogeria de l'enamorament i el dolor i la bogeria també del final.”
 
 
 
 
5. “A la boca del tauró”
“És aquell moment dur i inexplicable en el qual una relació entra en patrons automàtics que no es poden desactivar i que són dolorosos i incomprensibles per a les dues parts. Això normalment passa també quan hi ha un amor que no s’ha pogut materialitzar i que ha generat frustració i incomprensió.”



 
6. “La carta”
“Va aparèixer en un moment en què ja es començava a dibuixar la temàtica del disc i va venir a proposta de l'Aleix Puig, el primer violí de Quartet Brossa, que em va enviar aquest poema de Manel Forcano per treballar-hi. A partir d'aquí, jo em vaig posar a treballar amb les parts de les estrofes i ell va afegir els interludis i la part final. I vam acabar tenint una cançó que contrasta musicalment: la part melancòlica del poema amb un sentiment de pèrdua, de ràbia per alguna cosa que no s'ha pogut tancar. Crec que els tancaments són vitals per poder seguir endavant i crec que aquesta cançó reflecteix com no es pot superar fàcilment una pèrdua sense que hi hagi un tancament.”
 

 
 
7. “On és l’amor”
“Tots ens ho hem preguntat en algun moment o altre. És aquell moment en el qual, de cop, en una relació es deixa de conviure i sorgeixen totes aquestes preguntes. Sorgeix com un mareig de sentiments i sensacions oposades. Voldries que l'altra persona s'adonés del que perd i segurament l'altra persona voldria també que et passés el mateix. I, malauradament, això va avançant i un dia ens preguntem què ha passat amb tot allò tan bonic que teníem. Com pot ser que s'hagi malmès, que hagi desaparegut. Parla d'aquest moment trist, d'aquesta revelació que no voldries veure mai.
 


 
8. “La bala”
"Va néixer parlant de l'impacte que pot tenir una cançó, un poema, o qualsevol manifestació artística, quan t'arriben en el moment adequat. Hi ha etapes en les quals ens hem de deixar morir d'alguna manera. No en el sentit literal, evidentment, però sí adonar-se que algunes parts de nosaltres han caducat, ja no ens serveixen. I hem de ser capaços de veure-ho, perquè no es tracta de sobreviure, es tracta d'implicar-se en la vida. I bé, per mi les cançons són bales que disparo, en les quals m'implico i que a vegades em reboten i també em fereixen a mi.”
 


 
9. “Casagemas”
“És un altre final. Un final incontestable i tràgic. La idea la va proposar l'Aleix tenint en compte la biografia d'aquest poeta [Carles Casagemas i Coll] amic de Picasso que per amor, i per altres circumstàncies, va acabar amb una bala. Va intentar matar la seva amant també, sortosament això no ho va aconseguir, però a ell mateix sí. La seva trista història va ser la que va motivar Picasso a pintar tota l'època blava. I amb l’Aleix, alhora de compondre, ens hi vam enfrontar des de la perspectiva del que desitjaries que un amic fes per tu: dir-te la veritat.”



 
10. “La casa del pare”
“És la pèrdua que a vegades comporta perdre els pares. És una pèrdua material, però que està molt lligada a qui ha sigut i que explica la teva història d'alguna manera. Tot i ser una pèrdua material, també hi ha un patrimoni sentimental que desapareix. I més enllà del dol evident per la persona que has perdut, hi ha el dol per la part teva que desapareixerà. Té a veure no només amb els records que t’evoca la casa familiar, i recordar-ne els canvis i recordar-te a tu, sinó també l’entorn, els paisatges que has anat vivint durant tota la vida amb les seves transformacions i que de cop tot allò ja no et connectarà amb aquell que vas ser.”