Marià Albero i Silla (València, 1950) va començar a fer camí en el món de la música dins els paràmetres de la cançó d'autor i seguint l'estela de Raimon. A finals dels seixanta va gravar un EP per a Edigsa, Vam ser tots al jorn de la tardor (1967), on l'acompanyava Francesc Pi de la Serra amb guitarra de dotze cordes, i dos senzills, també per a Edigsa: Jo no ho crec / Classe mitja (1968) i La finestra / El joglar (1969).
Posteriorment, el 1974, va crear amb Manel Joseph el grup Patatas Fritas, formació efímera que va arribar a publicar un single amb Ariola sota els auspicis del seu amic Joan Manuel Serrat, però que donaria pas molt poc després a una de les formacions més imaginatives de la música popular catalana als anys setanta, La Rondalla de la Costa, que va sintetitzar la sonoritat de les cordes tradicionals i la tímbrica del món mediterrani amb tota mena d'influències. Albero va ser qui va tenir la idea original de fer un grup que cantés cançons modernes seguint el so de les rondalles populars. La Rondalla de la Costa va gravar un únic disc, Records de València (Zeleste/Edigsa, 1976), on es noten les personalitats artístiques de Marià Albero, Manel Joseph i Xavier Batllés, combinant composicions pròpies amb refrescants lectures del cançoner tradicional i adaptacions de poemes. Actor musical important d'aquella escena lligada a la sala Zeleste, Albero també va participar en altres propostes, com la producció del primer disc d'Iceberg, Tutankhamon (1975).
"Ell va tenir la idea de fer un grup modern que recollís alhora la sonoritat de la rondalla típica –recorda Manel Joseph–, m'ho va comentar i com que jo estava també amb l'Orquestra Mirasol, vam parlar amb Xavier Batllés, que s'hi va apuntar ràpidament, fent els arranjaments i repartint pernils –nom familiar amb què es coneix la família dels instruments de corda: llaüts, mandolines– per tothom." Després de gravar Records de València, La Rondalla de la Costa va participar també en la banda sonora del film Tatuaje (Bigas Luna, 1976) i va seguir funcionant alguns anys amb formació canviant.
Albero va tocar amb un altre dels grups de la Barcelona dels setanta que mirava de vincular aires populars i esperit progressiu, Sardineta, i posteriorment es va dedicar a treballar en el món de les incipients fires medievals. Amb la seva companya Laura va formar el grup Grallers de Banyoles, amb qui va participar a principis dels noranta en els primers temps del festival Tradicionàrius i el 1995 va gravar l'àlbum Estampida (Picap), amb bona presència de la seva família i peces fonamentalment instrumentals d'estètica medievalitzant, tret d'una musicació del poema "La nit diem", de JV Foix.
Nissaga musical
Els seus fills han seguit el camí de la música: Marina Albero és una prestigiosa intèrpret tant de piano com especialment de psalteri, i ha tocat amb multitud d'artistes com Chano Domínguez. Roqui Albero és un trompetista que ha acompanyat entre altres Jorge Drexler, mentre que Bori Albero s'ha dedicat al contrabaix.
Aquest dimarts 14 de maig amics, artistes i músics col·legues de Marià Albero l'han recordat en una trobada a la seva casa de Sales de Llierca, a la Garrotxa.
Foto: Marià Albero amb la seva filla Marina Albero durant l'homenatge a Ia Clua a la sala Luz de Gas, el 4 de novembre de 2011 (Xavier Mercadé).
Portada de l'LP Records de València (Zeleste/Edigsa, 1976).
.gif)
.gif)
