KNEECAP, BAD BUNNY I L’ÚS DE LA LLENGUA DESACOMPLEXAT

A principis de curs, Vilaweb va publicar que a la Queen’s University de Belfast la xifra d’estudiants matriculats en llengua irlandesa havia crescut un 227%, i ho atribuïa a Kneecap, el trio de la capital d’Irlanda del Nord que rapeja en gaèlic irlandès, i que ha esdevingut un fenomen global, amb concerts en estadis, actuacions en festivals arreu, i un biopic presentat a Sundance. Però, atenció, l’augment del 227% significava passar d’11 matriculats el 2020 a 36 el curs 2025-26, i tot plegat en un context de normalització incipient de la llengua irlandesa, en què el projecte de llei per estendre’n l’ús aprovat a l’octubre per l’Ajuntament de Belfast incorporarà per primera vegada la senyalització municipal també en irlandès, en format bilingüe en convivència amb l’anglès.

En la normalització institucional el català li porta quatre dècades d’avantatge, però la revifalla de l’irlandès al carrer, liderada per joves i des de la cultura pop, fa sospirar per uns Kneecap a la catalana: Podrien ser-ho els barcelonins Peste Negra, amb passamuntanyes quadribarrat inclòs? Em pregunto però si la hipervigilància a la qual se sotmet els artistes que més ens acosten a tenir fenòmens de masses musicals juvenils cantant en la nostra llengua des de l’activisme lingüístic de Twitter escarxofat al sofà és compatible amb l’aplaudiment a un grup que, a banda de rapejar contra el colonialisme britànic i a favor dels drets lingüístics, també ho fa sobre clavar-se clenxes i traficar amb ketamina. Recordem que el millor que li ha passat a la cultura pop en català, el fenomen Bola de drac als noranta, va generar crítiques conservadores, i no per la cosificació constant dels personatges femenins –que avui es fa molt difícil de veure–, sinó perquè suposadament podia incitar a la violència. Imagineu de tot el que es podria acusar d’incitar Kneecap.

Arran de l’èxit espaterrant de l’espectacle de Bad Bunny durant la mitja part de la Super Bowl, que al cap de 24 hores s’havia vist 4.000 milions de vegades, les cerques per aprendre castellà als Estats Units van augmentar un 178%, segons l’estudi d’una plataforma d’aprenentatge d’idiomes en línia. Té sorna que sortissin veus de l’Instituto Cervantes i de la Real Academia Española celebrant el divo porto-riqueny pel seu ús del castellà “natural, creatiu i desacomplexat” –hi ha una altra manera de fer servir la llengua?–, quan el reggaeton del qual és ambaixador s’ha demonitzat a Espanya des que va començar a fer botar culs. Però el triomf de Benito va ser tan inevitable que ni totes les diòptries de miopia del món podrien impedir veure’l com la millor publicitat per a la llengua espanyola.


La paradoxa és que si bé als Estats Units de Trump i l’ICE aquest xou es llegeix com la victòria d’una comunitat lingüística minoritzada, la diàspora hispanoparlant, a Catalunya la popularitat sense precedents de la música llatina –incorrecta, immoral, irresistible– ha dotat al castellà d’un estatus social entre la gent que perrea que explica en part la substitució del català al carrer i als clubs. Combatre-ho? Trump no només va fer el ridícul en intentar-ho; pitjor: ho va incentivar. El que cal és més visibilitat i espais per als artistes que menys agradin als josepmaries, perquè d’aquí a deu anys l’Institut d’Estudis Catalans pugui celebrar el seu ús del català natural, creatiu i desacomplexat quan batin rècords d’audiència al halftime show de La Marató.