En el cànon musical de la música popular en català, sovint periodistes i experts acostumem a deixar grans oblidats que mereixen ser més reivindicats. La història més habitual narra el naixement i la mort del Rock Català als anys noranta i, com després d'uns anys difícils en el tombant de segle, va arribar l'auge de l'indie pop de grups com Manel o Els Amics de les Arts, i poc després, l'inici del mestissatge i la fusió capitanejada per Txarango.

Enmig d'aquesta equació, sempre he considerat que cal reivindicar molt més el paper que van jugar en la primera dècada dels 2000 La Gossa Sorda i Obrint Pas al País Valencià. Ells són els principals responsables de reviscolar la música en valencià en els anys foscos per la llengua fruit de les majories absolutes del PP liderat pel tàndem Camps-Barberá. I també són els principals responsables de plantar una gran llavor que després germinaria amb l'esclat de la fusió i el mestissatge a tantes places i festes majors d'arreu dels Països Catalans durant la dècada del 2010.

Només des d'aquesta òptica es pot entendre l'expectació que ha generat el retorn de La Gossa Sorda 10 anys després del seu comiat. Les 31.000 entrades que van posar en un primer moment a la venda per als 3 concerts a Picassent, Palma i Cunit van quedar-se curtes i van haver d'obrir noves dates per a poder satisfer la demanda de tots els fans. Un cop celebrats la del retorn al País Valencià i a les Illes Balears, ahir va ser el torn de la tornada al Principat.
 
Després de l'actuació de Les Testarudes i de diversos parlaments d'entitats socials com el Sindicat de Llogateres o Aigua és Vida, La Gossa Sorda va reaparèixer en escena poc  després de dos quarts de deu i va deixar una actuació ben extensa que es va allargar fins a les dues hores. El setlist va ser ben similar al desplegat a Picassent i va engegar amb peces com "Farem saó", "De cara a la paret" o "Quina calitja", el primer tema ben corejat de la nit. 

La banda es va mostrar del tot fiable amb una base instrumental impecable, especialment en els vents metall i la dolçaina de Pere Joan Pons, mentre les veus de Josep Nadal i Àlex Seguí van estar lleugerament més irregulars, però van evidenciar l'enorme vàlua de les lletres que van escriure ara fa 15 i 20 anys. A més, La Gossa Sorda va voler mantenir-se fidel a allò que havia estat i va oferir amb un xou sense bases programades i amb cançons que quasi sempre superaven els 4 minuts de durada —una rara avis avui en dia—. Sens dubte, un xoc de realitat que mostra els canvis a marxes forçades que ha viscut la música pop en tan sols una dècada.
 
El grup va continuar tirant de repertori emblemàtic com "La nostra sort" i "Aire", mentre també va deixar espai per a alguns discursos reivindicatius, on Josep Nadal va reivindicar Cunit com a capital de Catalunya i també va voler tenir un afectuós record per totes les víctimes de la Dana. Les col·laboracions no es van fer esperar i el cantant de La Raíz Julio Maloa va sumar-se a cantar "Casalla Paradise", i després de "Respira" i "Tres de saó" —del conegut disc Saó (autoeditat, 2008), les coristes Ana Millo i Alba Terol (Tito Pontet) es van fer seva "Dona d'aigua". 

Els hits estaven per arribar, i després de reivindicar que "La causa de Palestina és la causa de tota la humanitat" i d'exigir al govern espanyol el trencament de relacions amb l'estat d'Israel, la banda va deixar "Senyor pirotècnic" i "Diuen", amb la col·laboració de luxe de l'excantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià. Els vent metall i els ritmes a contratemps no són l'únic tret característic de La Gossa Sorda. La distorsió i el punk es van deixar anar al ritme de "Lluna Guerrillera" i "Batiste ceba", que van acoblar amb la melodia de "Red skins" d'Inadaptats.
 
El tram final va deixar els grans èxits que tothom esperava. Primer va sonar un dels grans himnes del pop valencià, "Camals mullats", acompanyada d'uns visuals on es veia un pla en primera persona anant en bici per la ciutat de València; i després el guitarrista Arnau Gímenez (Zoo) es va apropiar del micro per cantar l'arxiconeguda "Esbarzers", que sens dubte van ser les dues cançons més celebrades de la nit.

Després de presentar en directe la nova cançó que han publicat amb motiu d'aquest retorn, "A tornallom", es va fer el silenci perquè La Maria recollís el testimoni de Carles Dénia i es fes seva els imponents versos de "La polseguera", que va segellar el final del concert juntament amb "Entre canuts".

La Gossa Sorda va demostrar ahir —i ho tornarà a fer avui— com va ser de necessària la seva aportació musical. Lletres combatives i poètiques, barreja d'estils sense cap prejudici i un compromís irrefutable amb l'antifeixisme i la llengua. La primavera combativa valenciana torna en escena i ho fa per la porta gran.