Roger Mas al teatre Kursaal Foto: Carles Rodríguez

La nova proposta escènica de Roger Mas és altament egocèntrica, sense que això hagi de comportar necessàriament un sentit negatiu. El cert és que presentant les cançons d'Irredempt , al cantautor se li accentuen els trets que ja són marca de la casa: aquella genuïna mirada endins, aquella èpica amb sornegueria i aquella capacitat poètica per fer bones cançons a partir de meditacions, passeigs solitaris, paisatges de cims i abismes i èpoques passades.

Les divagacions que Mas fa entre cançó i cançó no sempre arriben a bon port. De vegades es tallen en sec. De vegades acaben en rares sentències de filosofia de bar. Però tant hi fa. Perquè quan interpreta cançons, que és el que importa de veritat, apareix davant el públic com un cantautor magnètic. Com un Atahualpa Yupanqui rejovenit amb espardenyes. Com un Leonard Cohen del Solsonès. Tot sol amb guitarra, Mas és més. Com si desprenent-se d'instrumental puguessin aflorar millor els espills interiors a través de la seva veu característica, greu i màntrica.

En l'estrena d' Irredempt al Kursaal, projectat enmig del bosc de miralls i bombetes ideat per Lluís Danés , va aconseguir emocionar amb el seu nou perfil entotsolat. A anys llum de l'espatarrant so de la Cobla Sant Jordi , tot sol amb cadira i guitarra, va oferir lectures despullades d'alguns grans èxits d'ahir, però sobretot va presentar cançons noves i rotundes, especialment "Ella té un cel als ulls", cançó preciosa d'arrelament instantani que ja és un clàssic seu, i la tremenda adaptació del poema de Goethe "El rei dels verns". Un pare cavalca amb el fill malalt, presa de la gelor dels esperits. Roger Mas la canta interpretant quatre veus: el pare, el fill, el narrador i el malèfic rei dels verns. I a l'escenari algun cor s'encongeix.