Com qui aixeca una paret pedra a pedra, Biel Martí ha anat construint una obra imponent en només cinc anys. Després de les fiblades elèctriques de La verema (Segell Microscopi, 2025), el cantautor barceloní presenta el sisè disc, Si la vida fos això (Segell Microscopi, 2026), una col·lecció de cançons a veu i guitarra sobre el pas del temps i les relacions humanes que neixen, moren, deceben o enamoren.



Després de gravar La verema amb banda, has enregistrat un disc tot sol a guitarra i veu. Per què?
Una raó és que volia emular els cantautors nord-americans dels setanta i vuitanta que tocaven en solitari amb la guitarra. Per exemple, Blaze Foley m’agrada molt. A més, amb aquest format havia d’afrontar un doble repte. D’una banda, escriure cançons prou sòlides per a poder-les defensar tot sol. I, de l’altra, una motivació més personal, perquè a la fàbrica on treballo vaig tenir un accident que em va afectar greument els dits índex i cor de la mà dreta, i vaig pensar que no podria tornar a tocar. Al final he pogut, i el disc és un petit homenatge a aquest punt de superació. Això sí, he hagut d’aprendre a tocar amb la pua, ja que abans tocava sempre amb els dits.

Totes les cançons estan travessades pel tema del pas del temps i com canvien les persones i les relacions. És premeditat?
Suposo que és inevitable i no puc defugir-ne. He arribat als 30 anys, l’edat en què ja no soc jove del tot, i els camins de gent propera es van separant, no necessàriament per grans desgràcies, sinó pel mateix pas del temps. Hi ha relacions que es perden, altres que arrelen molt fort, i altres de noves que apareixen i obren un futur. És com un encreuament de camins, i en aquesta cruïlla se situa el disc.

L’única col·laboració és la cantautora barcelonina Maria Cielos, amb qui canteu a duet “Dins la batalla”. Com va sorgir?
Ens vam conèixer cantant... Quan vaig tenir l’accident es va interessar per la meva recuperació, i quan vaig enllestir el disc, aquest tema, que és com la balada més clàssica, vaig pensar que havia de ser un duet amb ella. Ha quedat maca, com una cançó americana antiga.


En general, a totes les lletres hi ha un llenguatge molt depurat.
Quan vaig tenir clar que les cançons serien despullades i que no les vestiria amb banda, em va fer por com afrontar les lletres. La tasca ha sigut molt important, perquè és un disc gravat amb dues pistes, veu i guitarra, i cada paraula està al davant de tot. El treball no està enfocat des de la producció, sinó des de l’escriptura.

A l’hora de fer les cançons escrius primer la música o la lletra?
Sempre estic amb la guitarra, fent rodes d’acords i creant melodies, però també vaig tot el dia apuntant frases per a les lletres. Moltes no van enlloc, però algunes acaben sent la base de les cançons.

A “Orfes” dius que hi ha setmanes tan dolentes que s’allarguen uns quants anys, i que aprendre a deixar-les enrere no és amable, però és millor que no avançar.
És la cançó més reflexiva de totes. Com que he viscut processos d’addiccions i de rehabilitacions, he tingut molt de temps per reflexionar. I crec que deixar enrere coses que has estimat no és agradable, ja que comporten una pèrdua i un dol, però també és necessari.

En canvi, a “Valquíries” construeixes un ambient màgic i evoques un moment feliç que ja saps que no durarà per sempre.
És un intent de cançó romàntica. Vam fer una excursió amb la meva parella a Perpinyà, ho vam passar molt bé i llavors ja vaig pensar que seria una cançó. Té un aire de carpe diem, però alhora no puc evitar-li un punt de tristor. I sobre les valquíries cavalcant, de les quals parlo al final de la cançó, m’agrada molt la mitologia i introduir elements fantàstics sempre és un motiu d’alegria.


“Ja puc dormir” i “L’escorpí” sonen seguides, però són com històries totalment oposades. De què tracten?
La primera és un cant d’amor a una persona nova que em va fer millor. I “L’escorpí”, en canvi, expressa el dolor per una altra persona amb qui estava molt unit i a qui ja no reconec per les idees que ha anat adoptant. És la lletra més dura i la que m’ha costat més d’escriure. No és molt explícita, però s’entén perfectament tot el que volia dir i, al mateix temps, també és un cant contra tot aquest auge increïble que té l’extrema dreta.

Tal com dius, a “L’escorpí” no hi ha noms propis, però s’entén tot.
Clar, tothom que hagi viscut una situació així la pot entendre. És una cançó incòmoda, però és bo que així sigui.

“Tabac, sucre i cafè” sona més desenfadada, és com una història d’outlaw country sobre una amistat que arriba i se’n va.
La cançó remet als meus temps de les addicions i la mala vida. Té un ritme diferent a les altres, sona més ràpida. El productor David García, amb qui sempre treballo tots els discos, em va proposar fer-la així i la veritat és que això li dona un altre aire, més trepidant.

El disc s’acaba amb “Broma de l’atzar”, una festa final on tothom hi és convidat.
Sí, com que tot el disc parla de gent que arriba i que marxa, vaig pensar de tancar-lo amb una fantasia de reunir a tothom en un sol moment. És una manera de mirar els camins que he anat seguint i sentir que han valgut la pena.