La camaleònica vida de David Bowie

El músic anglès (1947-2016) acabava de publicar el seu darrer treball, coincidint amb el seu 69è aniversari

| 11/01/2016 a les 08:51h
Arxivat a: Enderrock, david bowie
David Bowie ha mort als 69 anys víctima d'un càncer que arrossegava des de feia 18 mesos. La notícia ha estat comunicada des del seu compte oficial de Twitter. Bowie és una de les figures més referencials i admirades de la música popular dels darrers 50 anys.

David Bowie. Foto: Xavier Mercadé

David Bowie va publicar l'any 1967 el seu primer àlbum, homònim. El seu primer èxit va ser "Space Oddity", una cançó que expressava la soledat d'un astronauta a l'espai. La cançó, editada el 1969, i fortament inspirada per la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001. Una odissea a l'espai (1968), va ser el tret de sortida de 14 anys (1969-1983) absolutament referencials per a la història de la música pop. Bowie edita The Man Who Sold the World (1970), Hunky Dory (1971) i Aladdin Sane (1972) abans de transformar-se en el personatge Ziggy Stardust. En aquest període el músic anglès enregistra cançons com "Changes", "Life on Mars" (amb el piano de Rick Wakeman), "The Man Who Sold the World" (posteriorment reivindicada per Nirvana) o "Aladdin Sane" (amb el pianista Mike Garson). 
 
El rei del glam rock
Acompanyat d'una banda, The Spiders from Mars –amb el guitarrista Mick Ronson–, enregistra The Fall and the Rise of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1973), el punt àlgid del glam rock. En els concerts en directe destaca una acurada posada a escena que accentua la teatralitat del personatge. En un famós concert el 13 de juliol de 1973, recollit al documental Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (P.A. Pennebaker, 1973), Bowie 'mata' el personatge. 
 
Inspirat en la novel·la de George Orwell 1984 i el concepte del 'gran germà', Bowie publica Diamond Dogs (1974), presentat en una gira que recull el doble disc David Live (1974). Els Estats Units comencen a conèixer el músic anglès, i Bowie decideix fer un nou tomb en la seva carrera enregistrant Young Americans (1975), fortament influït pel soul nord-americà, i amb el qual aconsegueix un número u als dos costats de l'Atlàntic acompanyat de John Lennon: "Fame". Incansable, s'inventa un nou personatge, el Duc Blanc, i publica Station to Station (1976). 
 

David Bowie. Foto: Xavier Mercadé
 
L'exili berlinès
Víctima de drogodependències diverses, decideix viure a Berlín amb el seu amic Iggy Pop per començar un procés de desintoxicació. A Berlín s'alia amb Brian Eno, i publica tres àlbums imprescinbibles: Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979). Bowie utilitza l'experimentació i el tractament sonor d'Eno per embolcallar les seves cançons i crea l'antídot melòdic perfecte per al punk que començava a fer furor a Anglaterra. El 1980 s'alia amb el guitarrista Robert Fripp, provinent de King Crimson, per crear Scary Monsters (And Super Creeps), que inclou la cançó autoreferencial "Ashes to Ashes".
 
Un artista mainstream
El 1983 és l'any en què Bowie es converteix en un artista mainstream amb el seu disc Let's Dance, que sota la producció del membre de Chic Nile Rodgers inclou els hits "Modern Love", "Let's Dance" i "China Girl". David Bowie es converteix en carn de radiofórmula i de la MTV, que punxa els seus èxits incansablement. Les seves gires són multitudinàries i el disc despatxa milions d'unitats venudes. Però és l'avantsala de la decadència artística de Tonight (1984) i Never Let Me Down (1987), amb un Bowie entossudit a convertir-se en un artista de masses. És precisament en la gira de presentació de Never Let Me Down, la faraònica Glass Spider, que aterra per primer cop a Catalunya, concretament al Miniestadi del FC Barcelona el 7 i 8 de juliol de 1987. 
 
 
Tin Machine i els anys 90
Decidit a passar pàgina, munta una gira de grans èxits (Sound & Vision, que passa per Barcelona amb escàs èxit de públic a l'Estadi Olímpic Lluís Companys el 16 de setembre de 1990), i munta una banda en la qual pretèn –diu– ser un músic més: Tin Machine. A Tin Machine s'ajunta amb els germans Hunt Sales i Tony Sales (amb qui havia treballat a Lust for Life l'any 1977 amb Iggy Pop) i el guitarrista Reeve Gabrels. Amb ells enregistra dos treballs en estudi: Tin Machine (1989) i Tin Machine II (1991), i un directe, Oy vey, Baby (1992), fredament acollits en el seu moment, però molt reivindicables amb el pas del temps. Clausura la banda i torna per la porta gran amb Black Tie White Noise (1993), que, sense renunciar a la comercialitat, ens retorna el Bowie més lúcid i atrevit dels darrers anys.
 
David Bowie s'ajunta de nou amb Brian Eno per enregistrar Outside (1995), el que havia de ser l'inici d'un tríptic que va quedar en res per la freda acollida que va tenir. El disc el presenta a Escalarre, al primer Doctor Music Festival, el 12 de juliol de 1997, un dia després d'haver trepitjat l'escenari el seu amic Lou Reed. Prova fortuna amb els ritmes electrònics i el drum'n'bass a Earthling (1997), acollit amb fredor, i torna a fer un disc de cançons a Hours... (1999).


David Bowie. Foto: Xavier Mercadé
 
Bowie al segle XXI  
El segle XXI comença amb Heathen (2002) i Reality (2003), dos discos que fan renéixer un Bowie en plena forma que torna a situar-se per davant de les tendències i la moda. Sobtadament, Bowie interromp la gira del 2004 després d'una aturada cardíaca durant un concert a Alemanya. No tornarà a actuar en directe mai més.
 
Quan semblava que Bowie havia decidit retirar-se, sense previ avís i amb la complicitat del seu productor de capçalera, Tony Visconti, apareix The Next Day (2013), un disc que no presenta en directe i que és un dels retorns més impactants de la història de la música popular moderna. És un àlbum totalment imprescindible, i que suposa l'avantsala de l'experimental i jazzístic Blackstar (2016), editat just el dia del 69è aniversari de l'artista. 
 
Cinema i col·laboracions
La carrera de Bowie va lligada a la de molts músics amb els quals va col·laborar al llarg de la seva carrera: Lou Reed (de qui va produir el referencial Transformer l'any 1972), Iggy Pop (en va produir The Idiot i Lust for Life l'any 1977), Mott the Hoople ("All the Young Dudes"), John Lennon ("Fame"), Queen ("Under Pressure"), Mick Jagger ("Dancing in the Streets") o Arcade Fire (amb qui canta a "Wake Up"). També són notables els seus rols cinematogràfics a The Man Who Fell to Earth (Nicholas Roeg, 1976), The Hunger (Ridley Scott, 1983), Merry Christmas Mr. Lawrence (Nagisa Oshima, 1983) o Labyrinth (Jim Henson, 1986).