Nacho Umbert. Foto: Irene Ruiz
El primer senzill, "Luz artificial", parlava de confessions de la seva germana, però l'àlbum Familia (Fina Estampa, 2015) conté moltes més peces tan impressionistes com impressionants. Entrevistem el seu artífex, Nacho Umbert.
El teu nou àlbum, Familia, el torna a produir Refree. T'aporta ja tota la confiança i professionalitat que esperes? Què heu treballat en aquest disc?
Nacho Umbert: El Raül m’ho posa tot fàcil, el seu talent i la seva habilitat són infinites, ens entenem i hi confio molt. Diguem que hem arribat a un punt en què ja no necessito pensar en arranjaments, perquè sé que ell m’estarà esperant. Arribarà un dia en què m’hauré de tornar a espavilar sol. Potser en el següent disc ja tocarà.
"Sudamericano" dius que és una cançó que parla de futbol sense parlar-ne, i hi fas aparèixer la teva àvia Elena amb la dona de Kubala i el futbolista hongarès amb el teu avi argentí...
El meu avi no era argentí, era català de soca-rel. L’argentí era l’amic d’en Kubala, i es deia Di Stéfano.
...hi cantes 'se quedaron pequeñas las gradas de felicidad', parlant de les àvies. Aquesta mena de petites històries són les que es fan més grans en el record?
Quan canto “se quedaron pequeñas las gradas de felicidad” em refereixo a les grades del camp de les Corts, que arran de l’arribada de Kubala va quedar petit. Van haver d’enderrocar-lo i construir el Camp Nou per la gran demanda de seients. I al final, quan canto “en la puta vida olió desde casa el mar", em refereixo a Di Stéfano i la seva vida a Madrid...
"Fruta prohibida" és una cançó d'un amor a primera vista, o més aviat un parlar de tot de situacions prohibides (amants, presos, espies) i l'atracció que hi tenim?
La cançó parla de dos temes universals: un, l’atracció que sentim per tot el que és prohibit, i les nòvies dels germans i els amics en formen part, i dos, la fantasia.
"Barbarroja" parla del teu besavi Bruno Umbert. Ben bé semblava aquell avi que se'n va anar a Cuba, o el veus més com un pirata?
El meu besavi va ser capità de marina mercant i va anar a Cuba en més d’una vegada. En un dels seus viatges va viure la Guerra de Cuba i va esdevenir el més sembant a un heroi que tenim a la família, amb medalla de marina inclosa. No, no era un pirata, tot i que era capità i pèl-roig, i els mariners li deien Barbarroja. Per això no vaig poder-me estar de donar a la lletra un aire d’història de corsaris.
El besavi t'inspira tot un imaginari de pèrdua de colònies. Quina escala de valors creus que ens van llegar?
La Guerra de Cuba ens va deixar un país deprimit. A la segona part de la cançó vaig intentar recrear aquest sentiment.
T'agraden les cançons de llegenda o més els personatges llegendaris?
M’agraden les cançons de mariners i les històries d’aventures. Vaig voler fer una mena de road movie en versió de cançó i a alta mar, una cançó d’aventures, una havanera moderna. Per això dura 8 minuts, com a símbol del llarg viatge a través de l’Atlàntic.
T'agraden les cançons de llegenda o més els personatges llegendaris?
M’agraden les cançons de mariners i les històries d’aventures. Vaig voler fer una mena de road movie en versió de cançó i a alta mar, una cançó d’aventures, una havanera moderna. Per això dura 8 minuts, com a símbol del llarg viatge a través de l’Atlàntic.
Fas una cita musical a "La calma de la mar". Tens a la família afició o tradició d'havaneres?
El meu pare viu a Calella de Palafrugell. Alguna cosa hi deu haver.
"Que lo sepa Cary Grant" fa clara referència a 'Con la muerte en los talones'... Quines morts t'han perseguit més al llarg dels anys?
Se m’han mort tots els avis ja fa temps, algun cosí i algun amic, quan encara no tocava, i tot ho he anat digerint d’una manera relativament tranquil·la. Però la mort de la meva mare va ser un cop tan bèstia que va sacsejar la vida. Aquesta cançó és el meu homenatge a ella i al seu amor pel cinema, i estic feliç d’haver fet aquí la millor lletra que he escrit mai.
Se m’han mort tots els avis ja fa temps, algun cosí i algun amic, quan encara no tocava, i tot ho he anat digerint d’una manera relativament tranquil·la. Però la mort de la meva mare va ser un cop tan bèstia que va sacsejar la vida. Aquesta cançó és el meu homenatge a ella i al seu amor pel cinema, i estic feliç d’haver fet aquí la millor lletra que he escrit mai.
Hi ha qui cantava l'amor a través dels paraigües de Cherbourg, i tu ho fas pels d'Anglaterra a "Por todos los paraguas de Inglaterra"?
Aquesta cançó és un brindis per la meva dona i tot el que he hagut de recórrer fins a arribar a ella. I alhora és un homenatge a Stephin Merrit (The Magnetic Fields) i el seu “All the Umbrellas in London”.
A "Santa Inquisición" volies fer una cançó pop de la part sinistra del feixisme italià i el franquisme espanyol, de l'atemptat de Carrero Blanco o de les llàgrimes de ton pare (a favor o en contra)? Cal fer encara molta divulgació i catarsi sobre l'Espanya de dos bàndols?
“Santa Inquisición” vol fer un retrat simbòlic de la dictadura franquista, des de l' inici amb les bombes llançades sobre Barcelona pels avions de l’amic Mussolini fins al final, amb la mort de Carrero Blanco, tot vist des de la perspectiva dels ulls del meu pare. Els bàndols queden clars, sempre n’hi ha, i malauradament encara hi són.
A "Carmencita" volies fer una cançó de 'xafarderies' de porters i veïnes? Potser algú de la teva família va anar al casament de la filla de Franco, o qui és la persona sorda?
Si hagués anat al casament de Franco hauria fet un disc sencer. No, la cançó parla d’un casament familiar en un poble de províncies, quan jo era molt petit, i inclou un flashback on apareixen els amors i les envejes dels seus habitants. Aquesta és la cançó més costumista del disc, segurament la més propera a No os creáis ni la mitad (2011).
Si hagués anat al casament de Franco hauria fet un disc sencer. No, la cançó parla d’un casament familiar en un poble de províncies, quan jo era molt petit, i inclou un flashback on apareixen els amors i les envejes dels seus habitants. Aquesta és la cançó més costumista del disc, segurament la més propera a No os creáis ni la mitad (2011).
A "Kodachrome" volies acabar amb una postal acolorida i amb música i veu tranquil·les?
M’agrada acabar els discos amb un perfil baix. Un dia em va dir una parella que feien servir els meus discos per anar a dormir. Intento no decebre'ls.
Els turistes de càmera fotogràfica que va des de Pisa fins on sigui esdevenen com els fanàtics religiosos d'altres temps, que trasllades a avui dia?
Volia fer una cançó actual, un retrat del turisme i la seva manera de mirar el món a través de l’objectiu de la càmera. I les postes de sol, l'obsessió per les maleïdes postes de sol.
T'agrada dialogar amb el temps vital? El teu i el dels membres de la teva família?
A "Kodachrome" relaciono present i passat a través dels ulls dels meus avantpassats. Què pensarien si veiessin la manera com vivim, com ens relacionem? La nostra actitud quan viatgem està íntimament lligada amb la manera com concebem les relacions amb les persones i amb el món, siguem on siguem.
Fent aquest disc has canviat el punt de vista que tenies de la teva família d'origen? O com t'has quedat?
El procés arqueològic i de recerca (reunions amb tietes, cosines i altres animals) que he seguit per fer Familia ha estat interessant: he descobert alguns detalls dels meus avantpassats que no m'hauria imaginat mai.
.gif)
