Ona Nua. Foto: Àlex Asensi
Per què has decidit publicar un disc en solitari ara, amb 27 anys de trajectòria?
Per què has decidit publicar un disc en solitari ara, amb 27 anys de trajectòria?
Realment he tingut almenys quatre projectes on componia i cantava, però la sensació anant sol és diferent. A partir del 2006 em vaig concentrar, musicalment, en la producció i l'acompanyament a altres músics, sense deixar de compondre, això mai. Però han hagut de passar quasi deu anys per trobar sentit a un nou projecte. D’esta forma Ona Nua ha estat concebut com a reacció a la impossibilitat de tindre una banda amb músics. Així em vaig posar a compondre les cançons per a este projecte, per a anar sol amb una guitarra, un ukelele –no sempre– i un bombo. És un directe fàcil de muntar, d’assajar i, si surt malament, ningú en pateix les conseqüències. També veia convenient començar a parlar de coses més íntimes i properes a mi. Si escrius buscant la universalitat pots caure en el pamfletisme, cosa molt habitual en la música.
Què has après de militar en altres bandes i produir discos de companys a l'hora de treballar en el teu projecte personal?
Què has après de militar en altres bandes i produir discos de companys a l'hora de treballar en el teu projecte personal?
La dificultat de portar una banda: en la producció pense que he après l'economia dels elements i la importància del treball previ de composició i arranjament abans de gravar. Espere haver après més coses però estes les veig importants.
Has pogut valorar què funciona i què no?
Has pogut valorar què funciona i què no?
Si et refereixes a la fórmula per fer que un disc arribe més al públic o adquirisca una transcendència major, no. Ni ho sé ni m’interessa saber-ho, en el sentit que artísticament no s’ha de pensar mai en agradar o no agradar –independentment que sempre busquem l’empatia–. Són coses psicòtiques dels artistes, però esta paradoxa és vital per mantindre l’essència d’un artista, siga com siga. El que sí que m’interessa és conèixer les xicotetes tècniques modernes que fan que un disc actual siga interessant i t’arribe al cor o al cap.
Quina relació tens amb els felins?Sempre m’han agradat els quadres o les històries on sota l’aparença d’un costumisme típic suren històries subliminarment i t’inviten a aprofundir en altres temes més densos i interessants. La música és un poc així. Hi ha un hedonisme evident que ha de seduir-te, però en els continguts de vegades s’hi amaga foc i flames de l’esperit humà. Com una novel·la de Henry James. Amb esta idea el títol em lleva a mi mateix el protagonisme per donar-li’l al meu gat, que és espectador diari de les meues intimitats i serveix d’al·legoria del que et pots trobar al disc. M’agraden els gats sobretot perquè els has de demostrar diàriament que eres digne de la seua atenció: un mal gest i poses en joc la relació.
Has escollit el poema "Llàgrimes" de Vicent Andrés Estellés per musicar-lo a Un gat i l'home al seu costat. Per què?
Este poema representa la ignomínia que patim els ciutadans d’alguna manera en moltíssims moments de la nostra vida, i que fa que la gran majoria acabe rendint-se i pensant que no hi ha res a fer, que sols pots callar i acceptar el que et diguen. Les lleis són una perversió absoluta, totes, sense excepcions, no hi ha cap llei que l’ètica de la vida no contemple ja. Esta cançó és un plor per les repressions.
Al disc dediques una cançó al teu poble, "Alzira".
El meu poble és una Espanya en xicotet, una València en xicotet. Gent que acaba sent de dretes perquè anhela un estat de benestar que li han venut els mitjans de comunicació, que soles volen que la vida els vaja bé, que no tenen realment una ideologia de dretes però pensen que l'única manera de progressar és destrossar les runes del passat i fer una ciutat de rajola i edificis ofensius. D’esta manera llevaren el cau del riu en el seu pas pel mig de la ciutat: l'arquitectura urbana és un desastre, lletja, sense ordre ni respecte... però jo sobretot en veig el vessant positiu: les muntanyes que no han pogut carregar-se encara, el riu que lleugerament torna a intentar estar net i també, per què no, certa gent que va buscant-se i omplint la ciutat d’esperança, gent jove que té les coses més clares que els avantpassats o no tan passats.
Què t'inspira del folk-rock americà?
Ells han fet i fan tot el que volem fer la resta, pel que fa al so, almenys. Una gran majoria seguim les seves petjades perquè ens porten un avantatge quasi impossible de superar. Molts d'ells viuen la música com una forma de vida des de diverses generacions enrere, nosaltres a penes som fills d’algun músic, i este ho seria molt probablement d'una banda municipal, com a molt, cosa poc atractiva per a un jove que busca missatges excitants. De tota manera bec molt de la música africana i dels nous artistes nòrdics com José Gonzalez, Fink, Asgeir o Kings of Convenience. Encara que sone pedant també diré que la música clàssica és quasi l’únic que escolte darrerament, ahí hi ha molt per tallar i tenim temps per a tot.
.gif)
.gif)
