(a)phònica, el mèrit de la música

Maria del Mar Bonet i Borja Penalba. Foto: Juan Miguel Morales

Pujava amb la mosca al nas perquè m'havia perdut concerts com el de Mayte Martín de divendres (que sé pel guitarrista Pau Figueres que havien preparat a consciència), però em consolava el fet que enguany ja n'havia vist i sentit altres d'aquella primera jornada, com el de Sanjosex amb la guitarra sola (imagino un resum del concert del BarnaSants a la barca Tirona) o l'obra de teatre kafkiana Informe per a una acadèmia (que vaig veure quan es va estrenar al Teatre Lliure, gaudint de la veu, encara que enllaunada, de Sílvia Pérez Cruz).

Però pujava, dic, dissabte de Barcelona a Banyoles en bus cap a cobrir l'(a)phònica per tercer any consecutiu i, per entretenir l'horeta i escaig de camí, em vaig posar a llegir el llibre Pep Gimeno 'Botifarra', el cant de la terra (Bromera, 2016). El cantador de Xàtiva hi afirma: "Jo em limite a cantar lo que m'han ensenyat els altres (...) Jo no tinc cap mèrit, només conte lo que m'han contat i cante lo que m'han cantat (...), el mèrit és de la música i de les que la van conservar". Si Botifarra se centra només en els romanços i cançons tradicionals dels pobles de la Costera i la Vall d'Albaida des dels anys vuitanta, abans i tot ja es passejava i es passeja per tots els Països Catalans Maria del Mar Bonet, figura rellevant de la Nova Cançó i que recentment ha tornat de Cuba de gravar el seu últim disc. 

Doncs només arribar a Banyoles, d'un salt em vaig plantar al claustre de l'Ermita de Sant Esteve, on la cantant mallorquina va desplegar tot l'art de la seva veu immensa, tot i que encara massa gent no sigui plenament conscient de la sort que tenim. Qui ho té clar és Borja Penalba, que l'acompanya a l'escenari amb tot el respecte i l'admiració, sobretot amb la seva guitarra moderna i punyent (que de vegades fa parella amb la de Bonet, més rústica), però també en el segon pla de veu que necessiti a cada moment Bonet per realçar la seva bella veu. Un dels moments per quedar-se no afònic, sinó mut, va ser quan Maria del Mar Bonet va fer a capel·la "La dama d'Aragó" amb només uns greus continus de Penalba que li donaven to de música sacra; un moment sagrat que es va combinar amb altres de més desenfadats però sempre amb una defensa total d'un ideal espai sonor català de qualitat. Bonet pren de Penalba la seva musicació de Maria Mercè Marçal ("Cançó per fer camí") i la dedica a les noves joves veus femenines (el valencià la va fer perquè la cantessin Mireia Vives i Gemma Humet, i també existeix una musicació prèvia del mateix poema de la cantautora Rusó Sala), o també repassa els seus poetes estimats, de Joan Vergés a Blai Bonet (amb la reivindicació de musicacions de Toti Soler, com a "Petita festa"), fins a un final de concert on el públic li demana i ella ofereix dos bisos que són dos himnes: "El pi de formentor" i "La balanguera".


Bonet i Penalba al Claustre. Foto: Juan Miguel Morales

El festival (a)phònica és un dels pocs que no ha de passar cap auditoria de gènere perquè sempre té en compte els nous valors de qualsevol gènere i condició. La veu és el que compta i l'espectre és gran. L'horari solapat em va fer perdre l'actuació fresca de Wom, però sí que dissabte cap al tard vaig pujar a la barca Tirona un cop més (encara amb el bon record de l'edició del 2014, veient a l'hora del vermut Carles Belda i Marc Serrats), per gaudir del recital que hi van oferir uns contentíssims Guillem Roma i Judit Neddermann compartint emocions i cançons pròpies, des de l'"Oxitocina" o "El senyor" de Roma (ranxeres i boleros mexicans), fins a "El fugitiu", el poema de Miquel Martí i Pol que tant l'ha projectat, o del segon disc, "Nelita ven" (amb una Neddermann més addicta a les sonoritats brasileres). La proximitat que oferia l'embarcació donava peu a confessions com que va ser Santi Serratosa qui els va unir a cantar junts un fado i un bolero. Una posta de sol inoblidable.

El torn d'anar a recinte tancat va ser per escoltar Mika P. Hinson a l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles. La seva delicadesa de salut no va impedir escoltar aquest cop totes les seves cançons, i va bromejar amb el públic traient una ampolla de suc i una poma que no amagaven el seu estat ebri d'algun altre beuratge. P. Hinson es va mostrar proper, repassant la seva carrera, que per a ell va començar fa vint anys, quan en tenia 15, i que ara als 35 avalua a partir del seu primer disc de fa una dècada. Moments especials amb cançons com "My Time Wasted" van donar peu també a confessions com que preferiria que una cançó inèdita que va oferir no la gravés ningú amb el mòbil, per mantenir la intimitat del concert i alhora no caure en cap parany de veure que cool és un artista per tenir milers de clics a Youtube: "Recordeu que cada clic que feu per mi representa uns pocs cèntims respecte que un altre es faci bilionari". L'artista de Texas va fer la seva pròpia defensa a la música i els segells independents, com el del seu disc Broken Arrows, editat amb Bronson Recordings.

La nit de dissabte la va tancar a l'escenari de la Muralla Oques Grasses, que amb el seu espectacle adrenalínic i ja amb un bon grapat de seguidors va tenir en la veu aguda (ideal per al reggae, els sons jamaicans i la festa) de l'incansable Josep Montero un bon aliat. Un públic de totes les edats, del més petit a la iaia més gran, seguia amb delit les seves cançons contagioses, però que si bé sobretot cauen en gràcia per temes com "Cul", la que escriu aquesta crònica en prefereix altres del segon disc com "Amiga de ningú", "Fer-te feliç" o la gran "Plora i riu", i que sigui tot de veritat. Com ho sap bé Lluís Gavaldà, que s'ha ajuntat a cantar amb Trau per interpretar cançons que valen la pena de veritat dels anys seixanta: des de Beatles fins a Kinks, Birds o Beach Boys, el cantant d'Els Pets va posar veu als clàssics alhora que anava explicant anècdotes al públic familiar del migdia de diumenge, "just abans de missa de dotze", va bromejar. Algun tema de Trau ("Blau, net i clar") i d'Els Pets ("Bon dia") va caure, però el repertori va ser de divulgació de les joies de la seva fal·lera pels clàssics del pop-rock.

La visita d'enguany de 24 hores a l'(a)phònica també va donar per contemplar dues instal·lacions: Amb un dimoni a cada orella, del col·lectiu Nuboläris (amb la selecció d'una sèrie de sons que hi ha a l'altra banda de la melodia a càrrec de Xavi Lloses), i l'addictiva Cabosanroque desmuntant Paul Fuster, on el duet acabat d'instal·lar a Banyoles [les seves andròmines s'han traslladat del seu local de França Xica a l'edifici d'El Puntal – Laboratori de les Arts (Fundació Lluís Coromina) al carrer Girona] pren elements (fragments de cançons, com 'Aviat farà millor temps, ferides que se'n van amb el vent' i gestos amb sons o cors) de Paul Fuster i deixa jugar l'espectador amb la màquina de fer sons que han creat.


Cabo San Roque. Foto: Arxiu Enderrock

Maria Arnal i Marcel Bagés van fer el seu repertori basat en revisitacions d'arxius sonors a la Fundació Lluís Coromina – Espai EAT Art. Arnal es va confessar admiradora de Pep Gimeno 'Botifarra', però tot i que la jove cantant té una veu excepcional que segur que donarà bons fruits, la cronista que signa pensa que és molt difícil que pugui transmetre ara ni mai l'essència que 'Botifarra' dóna al seu 'cant de batre', pres directament de la seva experiència i memòria prodigioses, i ben arrelat al territori. Llegint el llibre de Bromera es pot saber, per exemple, d'on provenen els cants i balls de vetllatori que també toquen Arnal i Bagés... El duet creix més quan pot defensar millor la història, com en el cas de "Cançó de Marina Ginestà", l'odissea d'un cuplet i una miliciana que es coneix més per una fotografia en blanc i negre que per història apresa i necessària de divulgar. Els poetes Vicent Andrés Estellés ("No he desitjat mai cap cos com el teu") o Joan Brossa ("La gent no s'adona del poder que té...") encara se'ls resisteixen, si és que volen arribar al que comuniquen els poetes catalans en una Maria del Mar Bonet, que al desembre farà cinquanta anys als escenaris.