Aquest sonador d’ud es va formar a l’antiquíssima ciutat d’Alep, a Síria, i, establert a Barcelona des del 1993, s’ha immers en el flamenc i ha treballat en l’evolució del seu instrument, a més de col·laborar en muntatges del grup Comediants i el cantautor Paco Ibáñez.
Quin repertori fareu al Portal Blau amb el trio?
GANI MIRZO: Fem música del Kurdistan introduint-hi elements del flamenc i el jazz, i també música àrab, algunes composicions meves que combinen l’aire andalusí amb un perfum nou i adaptacions d’alguns poetes en la línia d’una cançó àrab actual.
Has presentat un projecte a l’Institut del Món Àrab de París. En què ha consistit?
A mesura que he anat estudiant la guitarra flamenca, he pensat que moltes de les coses que l’han fet evolucionar es podrien transportar a l’ud (el llaüt oriental, que es toca amb pua), i m’he posat a tocar-lo amb les mans. Crec que l’ud ha estat molts anys estancat, i en canvi la guitarra –un instrument que de fet ve del llaüt– ha avançat moltíssim. Per què l’ud, el busuqui i el saz no ho han fet? El juny, al festival de l’Institut del Món Àrab, vaig fer un concert presentant aquest nou estil de tocar l’ud.
Al flamenc t’hi vas endinsar quan vas arribar a Barcelona?
Abans. Quan a Alep escoltàvem Paco de Lucía, que de fet ja va introduir el llaüt en algun disc, el sentia molt proper: els tanguillos, les rumbes… em recordaven els balls kurds, que tenen ritmes de 6/8 i 4/4. El flamenc és l’art més proper a l’Orient, més que qualsevol altre dels que hi ha a Occident.
La curiositat ha marcat doncs tota la teva trajectòria musical.
L'apropament a diverses cultures és com un viatge d’anada i tornada. M’agrada encaixar dues cultures en una. De fet, moltes arrels són comunes, quan escoltem flamenc ens sona oriental. I amb el jazz també compartim moltes coses, perquè la improvisació és fonamental a la música de l’Orient Mitjà. El que passa és que sovint ens trobem un mur generat pels polítics entre orient i occident. Quan la gent descobreix de prop els nostres països sent que val la pena conèixer-los, i la música o la literatura hi ajuden molt.
Has posat música a dos espectacles sobre Les mil-i-una nits, primer amb Comediants i després amb Paco Ibáñez.
Quan em va cridar el director de Comediants, Joan Font, no havia treballat mai en teatre, i en vaig aprendre molt, va ser una experiència inoblidable. I vam fer un espectacle a L’Auditori amb Paco Ibáñez, Frederic Amat, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Rosa Zaragoza… Va ser una nit fantàstica que mereixia més continuïtat. Però lamentablement he de dir que actualment a Barcelona, a diferència de ciutats com París, hi ha una soledat tremenda. Hi ha poca col·laboració i contacte, i les programacions es van retallant i retallant.
.gif)
