Avui l'escenari del Kursaal viurà la trobada entre el cantautor de Solsona i la renombrada Cobla Sant Jordi (valguin com a exemples recents el seu tractament de les composicions de Pascal Comelade, una suite de Joan Díaz basada en poemes d’Ausiàs March cantats per Névoa, o una futura trobada amb el flamenc de la mà del guitarrista Niño Josele).
Des del camp de la cançó d’autor, Mas tampoc no es queda curt a l’hora de crear-se un estil personal i eclèctic, entremig del pop, el folk, el rock, la psiquedèlia… El bandautor sempre havia somiat formar part d’una cobla, i a aquest somni impossible se n’hi va afegir fa uns anys un altre: cantar amb una cobla. Les tenores i els fiscorns van anar apareixent puntualment en els seus enregistraments i concerts (una tenora ondulant sona per exemple a “Caminant”, una de les seves adaptacions de –un cop més– Jacint Verdaguer). Fins que en una de les cançons del seu darrer disc, A la casa d’enlloc (Satélite K, 2010), va emergir completa la Cobla Sant Jordi. La cançó es diu “El dolor de la bellesa” i es defineix com una ‘sardana de frontera'.
La cosa va anar tan bé que la col·laboració entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi es va traslladar al directe, amb un primer tast l’abril passat al Petit Palau de la Música, a la cloenda del cicle Bandautors al Palau, amb la direcció artística d’Enderrock. A la segona part d’aquell concert, cobla i bandautor van oferir un repertori conjunt que ens dóna pistes de com serà l’espectacle que estrenaran a Manresa. Hi van sonar versions diverses, des d’“Amore che vieni, amore che vai”, del genovès Fabrizio de André, fins a “La Santa Espina”, alternats amb composicions de Mas de tots els seus discos que prenen aquí una nova sonoritat: “Un home i un elefant”, “D’un cop sec al cony”, “Oda a Francesc Pujols”…
Al costat de Roger Mas i dels músics de la cobla, Xavier Guitó (piano i veus) i Josep ‘Pinyu’ Martí completen la formació d’un projecte que s’hauria de materialitzar, l’any vinent, en un disc conjunt.
.gif)
