La leyenda del tiempo, per dins
Mario Pacheco
El 1979, Camarón ja era un mite. El seguia un públic que no era l’habitual del flamenc. Era gent més jove que venia de totes bandes. Amb gran puntualitat, feia ja més d’una dècada que, cada any, una nova cita ‘amb la col·laboració especial de Paco de Lucía’ donava com a resultat un nou disc de llarga durada. Tots eren sorprenentment innovadors, encara que seguien el patró clàssic de l’austera formació dels discos de flamenc: cante, una o dues guitarres i palmes. La direcció artística d’aquells nou àlbums era d’Antonio Sánchez, el pare de Paco, un pioner de la producció que disposava dins la seva pròpia família de tots els elements necessaris per gravar magnífics discos de flamenc. Aquest era aleshores un bagatge sorprenent per a qualsevol artista espanyol de la seva edat, no era fàcil realitzar-se i escassejaven les oportunitats per als joves talents en aquells anys del ‘volem una oportunitat’.
Camarón i Paco de Lucía eren bones notícies per al flamenc, dos joves de vint anys pletòrics de talent i actitud que refrescaven una tradició que dominaven absolutament i s’esplaiaven com volien amb una naturalitat insultant, imprimint a tot el que feien un accent actual. Eren dos joves prodigiosos que com Serrat o Marisol havien nascut a final de la postguerra i estaven ben carregats de futur; quan s’aplegaven l’art fluïa d’ells de manera generosa i potent. Eren també dues icones amb estil modern i genuí en els seus pentinats, les seves postures i la seva manera de vestir, i no havien tingut mala sort en la projecció de la seva imatge. A les portades dels seus primers discos van haver de retre homenatge a Pérez de León, el curiosíssim fotògraf madrileny del carrer Fuencarral que amb el seu invent dels fons projectats a l’estudi, la seva il·luminació cinematogràfica i el seu cromatisme explosiu ambientava els artistes del flamenc i la copla. Allò va estar bé i tenia la seva coherència, Camarón i Paco venien d’un món que tenia el seu propi codi estètic.
Però encara va ser millor el canvi al valent fotògraf argentí Pepe Lamarca, que va arribar amb intencions renovadores. Lamarca estava als antípodes de l’estil ‘cine espanyol’ de Pérez de León. Van desaparèixer els paisatges i el fons va passar a ser la paret llisa de l’estudi, la il·luminació concentrada va convertir-se en un ambient difús molt més natural i es podia percerbre la relació del subjecte amb el seu retratista. L’estudi psicològic va remplaçar el glamur més proper a la copla. I no només això, Lamarca va fer valer la seva escola reportatgística i va aconseguir que diverses de les portades dels discos que Camarón va editar a partir del 1973 fossin en un elegant blanc i negre. Ignoro com ho va aconseguir, perquè era molt poc habitual en els disenys d’aleshores.
El cas és que quan va gravar-se La leyenda del tiempo, Camarón ja tenia una imatge elaborada i a mi em va tocar ser una modesta baula perduda entre el treball de Pérez de León i Lamarca i els també molt apreciables retrats que posteriorment farien Jaime Gorospe i Alberto García-Alix. Va ser sens dubte l’èxit de Paco de Lucía com a solista, les seves gires i les seves gravacions, cada cop més ambicioses, el que va provocar dificultats per mantenir la fórmula que tan excepcionals resultats havia donat. Camarón va haver de plantejar-se un canvi de direcció artística i una nova manera de produir el seu nou disc.
A final dels anys setanta es vivia una autèntica època daurada en la música popular gitana. Los Chichos, Las Grecas, Los Amaya i Los Chorvos, per citar-ne uns quants, havien publicat ja discos de gran èxit comercial i Manzanita i Lole y Manuel, en mans de productors tan decisius com José Luís de Carlos i Ricardo Pachón, estaven aconseguint ja obres de gran categoria. Hi havia a més una nova generació de músics de jazz que, com feien els grups Dolores i Música Urbana, proclamaven la seva personalitat apropant-se a la tradició espanyola. A la ràdio hi podien sonar els cantants melòdics però en realitat passaven moltes més coses i la música del carrer era, com sempre, d’arrel netament gitana. Tot allò era el que Camarón volia per al seu nou disc, ho volia ja, i va trobar en Ricardo Pachón la complicitat i la comunitat d’idees que van tenir com a resultat un disc tan decisiu com La leyenda del tiempo.
Ricardo m’ho va anunciar entusiasmat en una ocasió en què me’l vaig trobar en un vol a Sevilla. I em va cridar per fer un reportatge tan bon punt va començar la gravació. Les instruccions eren molt precises, s’havia de reflectir l’ambient que hi havia a l’estudi, no fer un retrat per a la portada del disc. Camarón en realitat mai no va posar per a mi, i jo era el càndid i discret reporter que havia de mimetitzar-se amb l’entorn per no interferir en el que passava.
I la veritat és que hi havia ambient durant la gravació. Era una producció amb un pressupost interessant, com corresponia a l’artista d’èxit que era Camarón, i la música es crearia al mateix estudi en què ho feien els grups de rock de l’època. Als vells estudis Philips de l’Avinguda d’Amèrica —dels quals no queda ni rastre— va reunir-se el més florit del rock simfònic sevillà: els germans Marinelli (piano i teclats), el baixista Manolo Rosa i el bateira Tacita. També estaven els joves i salvatges nous guitarristes, un Tomatito acabat de sortir de la mili i un sempre inquiet Raimundo Amador. A les palmes i el ball estaven, entre altres, Pedro Soler i El Bollito i a més van col·laborar els grans músics d’estudi de l’època com Tito Duarte i Pepe Ébano aportant el toc llatí. Per a rematar, el saxofonista Jorge Pardo i el percussionista Rubem Dantas duïen la seva experiència recent amb el grup Dolores i en la gravació del disc homenatge a Manuel de Falla de Paco de Lucía on va forjar-se el futur sextet de Paco. Camarón gaudia calladament complagut i sempre acompanyat del seu lleial Carapalo. Entre llaunes de sardines i musclos, canyes i bromes, tots ells van fer història de la música popular.
Arribada la tardor, va haver una certa distensió, i les fotos d’aquell reportatge no es van fer servir per quasi res (recordo que van acompanyar una entrevista a Camarón dels anomenats Corazones Automàticos, que era el pseudònim periodístic de Santiago Auserón i el seu germà Luis). Van anar apareixent anys després en algunes publicacions i exposicions; s’hi veu a un Camaron diferent, encantat de la vida i molt comunicatiu. Amb barba i sense barba i molt ficat en la gravació, cantant i acompanyant-se a la guitarra. Però se’m va acudir jugar amb una d’aquelles fotos que era pura textura, amb un gra exagerat i on, més que veure’s, s’intuïa la presència de Camarón, amb la seva barba acabada d’estrenar i el pitillo a la boca, en dramàtica contrallum amb els llums de l’estudi. La vaig deixar a la companyia de discos i algú de l’equip de disenyadors devia dir: “Bé, doncs d’acord”.
Per un fotògraf no hi ha res més fàcil que recordar el moment i les circumstàncies de cadascun dels seus dispars. La tensió és tal que els sentits quan sona el màgic clic amb què subjectivem la realitat i ens n’apropiem treballant la física —la química vindrà després, esperant el millor moment, buscant la distància adequada i intentant de comprendre la llum— que passen anys i un recorda fins el més mínim detall. Per això, tinc molt viu a la memòria el que va passar en aquell estudi de gravació. Van passar més de deu anys fins que vaig tornar a retratar a Camarón. Va ser amb motiu de la seva generosa col·laboració al segon disc que Tomatito va gravar per a Nuevos Medios. Però aquells dies em van introduir en el fabulós món de Camarón i des d’aleshores vam compartir molt bones estones. Quin un, José Monje Cruz!
Fotos: Mario Pacheco / Arxiu Sons
Traducció: Jordi Martí
.gif)
