Nissaga qawwali

Rahat Fateh Ali Khan
L’Auditori de Barcelona, 21 d'octubre de 2012

Rahat Fateh Ali Khan és, com el seu nom indica, descendent d’una de les famílies musicals més importants del món. Nebot del gran mestre paquistanès del qawwali (i no només del qawwali) Nusrat Fateh Ali Khan, en Rahat ha sabut fer com el seu oncle i combinar un coneixement profund de la base tradicional de la música de la seva regió amb una projecció pop a través del cinema i d’èxits comercials. S’ha convertit, doncs, en una superestrella per la seva comunitat (al Paquistan i a la diàspora) i en la gran esperança dels públics ortodoxos d'arreu que ansien trobar l’hereu definitiu de Nusrat Fateh Ali Khan. Amb una veu poderosa, emocionant, en Rahat té tots els números per ser molt gran.

L’Auditori de Barcelona, on es va presentar, no estava ple, però estava entregat. La comunitat paquistanesa, majoritària entre el públic, tenia ganes de passar-s'ho bé, de cantar, de ballar, i d’animar. I, malgrat ser al vespre, entre el públic hi havia nens i nenes, des de nadons fins a preadolescents, cosa que sempre anticipa una gran vetllada.

Com tots els i les grans mestres, Rahat vol deixar la seva empremta a la tradició musical que recull i transmet. Ja ho va fer el seu oncle fent del qawwali un ritme més ràpid i així ho està fent ell, afegint noves sonoritats a les bases tradicionals.

A L'Auditori es va presentar amb el seu Party Qawwaly format per vuit veus (més la seva, magnífica), percussions tabla i dholak, harmònium i palmes. Però a més, com a innovació, hi va afegir una guitarra elèctrica, un baix elèctric, dos (dos!) sintetitzadors, un saxo i una bateria. Tots a totes, com els mosqueters, tocant alhora però no sempre anant cap al mateix lloc. El conjunt sens dubte funcionava pels temes pop on el combo qawwali servia com a suport, gairebé d'anècdota. A l’inrevés el resultat era difícil. La bateria, la tabla i el dholak no s’avenen gens, els ritmes no encaixen, i ja no diguem amb un saxo pel mig que feia que els palmers es perdessin i el públic, desconcertat, tornés a seure incapaç de seguir els seus temes preferits.

El conjunt d’entrada no s’entenia. No es que no s’entengués intel·lectualment des d’una concepció ortodoxa, no és que no s'entengués des d'una visió culturalista de la música... és que no s'entenia res. Literalment. Les melodies es perdien enmig dels temes i les cançons quedaven brutes. Però, a més, no se sentia. Amplificat de manera tan brutal, no se sentia res, simplement. Hi havia com un soroll de trens en marxa i per sobre una veu distorsionada per l’amplificació.
Jo apostava per acusar del desencert el saxofonista, que anava donant indicacions a la part elèctrica del conjunt i em semblava, per tant, l’ideòleg. També vaig apostar durant una estona per culpar el tècnic de so, que portava el mateix Rahat Fateh Ali Khan i que, tot i que devia estar acostumat a treballar amb aquest equip, no va poder solucionar-ho en les dues hores i mitja que va durar el concert.

Però algú molt més savi que jo em va dir la frase justa: Eel culpable és el concepte. Es van trigar molts anys a trobar l’amplificació justa per a una orquestra simfònica: és una qüestió tècnicament complicada que aquí, evidentment, no s'ha sabut resoldre”.

Exacte: el concepte. Hauria pogut funcionar un concert mixt, de tradició i pop, que era possiblement el que el públic, majoritàriament paquistanès, esperava d’ell. Però cada part fent la seva, i no amb aquesta barreja sonorament impossible.
Rahat Fateh Ali Khan està fent una gran gira europea amb molt d’èxit. Potser a Barcelona alguna cosa va fallar, o alguna cosa se’ns va escapar...