Pau Riba va encetar l'espectacle de cloenda des del balcó central de l'Ajuntament, explicant la història tradicional de la misteriosa llum de Manresa de manera força sarcàstica i envoltat d'un gran cercle de llum. Tot l'espectacle girava entorn d'aquesta llegenda, que explica com al segle XIV un miracle diví en forma de llum va salvar el poble de Manresa de la sequera i l'excomunicació que els havia imposat el Bisbe de Vic. Un cop acabada la intervenció de Pau Riba, que va incloure cants i picades de mans, l'escenari es va moure de lloc.
De les portes de l'Ajuntament en van començar a sortir grups de persones disfressades d'esquelets i amb barrets mexicans. En processó, van seguir el primer personatge, que caminava amb una túnica inflamada, i en arribar a l'altra punta de la plaça van fer un castell. Aquesta desfilada feia referència a la Dansa de la Mort de Verges, que es fa per Setmana Santa a aquest poble empordanès. Tot això anava acompanyat de música processional de nova creació (composta per Laura Casaponsa) que combinava sons tradicionals i moderns. Mentrestant, a la paret de l'Ajuntament s'hi podia veure projectada una calavera que cada pocs segons es transfigurava en la cara d'una personalitat pública. Des d'Obama fins al Papa de Roma, passant per alts càrrecs de l'Estat, van compartir la paret de l'Ajuntament amb la calavera de la Fira Mediterrània. Fent més específica la crítica que s'amagava darrere les imatges, Enric Casasses va recitar un poema sobre la llum que acabava amb crítiques polítiques de forma típicament casassiana: “Llum terminal, que mori el capital. Punt i final”. Gralles i correfoc també van ser protagonistes de l'espectacle, que va acabar amb la projecció d'esquelets ballant música moderna als balcons de l'Ajuntament.
Tot plegat va ser una excel·lent i impactant reflexió sobre la modernitat de la tradició. Isaki Lacuesta va explicar que l'espectacle consistia en una barreja de rituals antics i performances i apuntava: “Si és que no són la mateixa cosa”. Amb un format trencador i amb crítica social exaltava la tradició com a font de la qual bevem tots: des de bisbes i polítics fins a balladors i castellers. I tot això, sota la presència insistent de la calavera: els avantpassats i la nostra condició de mortals. L'escena feia pensar en un dels vídeos de Lacuesta exposat a la Fira on un poeta de cada generació (Josep Palau i Fabre, Dolors Miquel, Toni Sala i Josep Pedrals) s'inspirava en els versos de la generació anterior. Tant el videomuntatge com l'espectacle reflectien aquesta cadena infinita de la tradició.
.gif)
