Des que va debutar amb el seu germà gran en un teatre parisenc el 1931, Ravi Shankar no va parar d'actuar arreu del món, convertint-se segurament en el músic asiàtic més conegut de la història i introduint el sitar en el món del pop i en les oïdes globals. A banda de la seva filla Norah Jones, més orientada cap al jazz i el pop, una altra filla, Anoushka Shankar (Londres, 1981), és qui ha recollit el testimoni del pare com a divulgadora i innovadora de l'instrument més emblemàtic de la música clàssica del nord de l'Índia.
Ara feia ja alguns anys que havia iniciat una retirada gradual dels escenaris, dedicant-se a activitats divulgatives i ensenyant a joves músics. Al documental L'extraordinaire leçon (Accords Croisés / Harmonia Mundi, 2010), el mestre manifestava sobre Anoushka: "No ho dic només perquè sigui la meva filla: està beneïda amb molt de talent i intel·ligència. Li ensenyo música des que tenia vuit anys i mig, i no ha estat fàcil perquè la relació entre pare i filla és complicada. Però em sembla que ens n'hem sortit".
Hi ha una anècdota que il·lustra perfectament el paper que va jugar Ravi Shankar com a introductor dels sons orientals a Occident: en el cèlebre concert benèfic pels refugiats de guerra a Bangla Desh, fet a Nova York l'1 d'agost de 1971 sota l'organització de George Harrison, Shankar va aparèixer a l'escenari i va fer sonar les cordes del sitar durant uns segons. El públic va aplaudir a rabiar i l'artista va respondre: "Gràcies, si us ha agradat com afinava, ja veureu el que ve ara...".
Il·lustració: Cartell del concert de Ravi Shankar el 17 de febrer de 1982 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
Ravi Shankar al Festival de Monterrey (1967)
Ravi Shankar i George Harrison als anys seixanta
.gif)
