Kevin Ayers

Kevin Ayers-John Cale-Eno-Nico . June 1, 1974 (Island, 1974)

Per Xavier Baró

L’any 1974 el rock estava esgotat. La industria necesitava noves veus i una nova religió. Faltava poc per a l’aparició fulgurant dels nous reis –i reina- del rock dels carrerons de Nova York: Bruce Springsteen i Patti Smith . Lou Reed els hi feia de rerefons, els Stones s’havien passat a les files de la decadència, David Bowie estava en una altra òrbita i Dylan retornava del món dels fantasmes amb una música hiperaccelerada sense l’esmolada bellesa d’antany.

Al marge del rockisme corporatiu, hi havia artistes com Eno , Kevin Ayers , Robert Wyatt , Nico , John Cale , Daevid Allen , que vivien la música i la seva indústria de manera més marginal, també més centrada en la creació i l’experimentació, d’esquena al clixé. Kevin Ayers n’és un exemple. Cada cop que estava a punt de convertir-se en una estrella, girava cua i se n’anava a Deià a mirar les postes de sol.

El dia 1 de juny d’aquell any, Ayers va reunir alguns amics i va organitzar un concert al Rainbow Theatre de Londres, que es va enregistrar. És aquest. Un testimoni de la bellesa d’una música turbulenta i lírica que celebrava la vida sense defugir el caos, que se situava als marges, fora del camp de visió del gran germà orwellià, que era continuadora de l’obra dels artistes maleïts de la bohemia europea del segle XIX. Aquest és el document de la festa de comiat dels dies de la bona vida, de prendre el sol, de no treballar mai, de contemplar horitzons. Un disc amb reflexos de colors crepusculars i pàl·lids que comença amb la esgarrifosa " Driving me Backwards", cantada per Eno , que s’acompanya amb el sintetitzador i la viola de John Cale …una cançó que talla l’alè, que t’agafa i t’arrossega a l’altre costat de la vida dels horaris, les sensacions codificades, el benestar. Res és plàcid. Et destrossa la cuirasa, t’arranca la màscara. Mentre la veu angoixada d’ Eno il·lumina alló que els postmoderns s’estimen més ignorar. I el sintetitzador és un bisturí que et deixa en carn viva.
"Baby's on Fire". La mateixa formació i el mateix cantant d’abans et duen a un teatret de titelles extravagants on un Romeu maquillat de blanc, boina de pintor i llavis vermells t’explica com fan l’amor els traginers de l’absurd.

Kevin Ayers, John Cale, Eno i Nico
 

"Heartbreak Hotel".  John Cale s’allotja a l’Hotel dels Cors Trencats que va fer famós Elvis Presley . Ens diu que se sent tan sol que es voldria morir. Eno , amb el sintetitzador, crea turbulències marejadores, com si tu i l’Hotel us trobessiu en un vaixell a mercè de la mar sense brida. Cale reclama i proclama el rock-projectil, com una branca que s’endinsa i cargola en l’art, un vehicle per a explorar foscors i fer el vermut amb àngels i dimonis. Aixó és rock perillós, el que ni la industria ni els mitjans de comunicació van tolerar i que avui ja no recorda quasi ningú perquè crea inquietuds. Certament, música gloriosa al tall de l’abisme.

"The End". Nico s’asseu a l’harmònium indi acompanyada per Eno amb el sintetitzador hipnòtic per a dur-nos a les tenebres per on Jim Morrison va passejar-se mentre desgranava cançons pures i belles. Nico s’apropia de la cançó, la porta al seu tortuós qüestionari transcendent. Com heroïna romàntica, com una fantasma, ens ensenya el Llibre Negre, escrit en una llengua estranya amb lletres de plata i incrustacions d’or als marges. L’obre, i ens deixa mirar l’estrany text que ens intranquilitza i fascina al mateix temps. Aquesta cançó sonaria bé en un temple tàntric tibetà ple d’imatges d’expressions paoroses, mentre la roda de la vida continua girant, ara, terrriblement; ara, amb calma.

Kevin Ayers. 1974
 

"May I?". El Príncep dels Somnis del Capvespre agafa l’escenari: Kevin Ayers ! Amb els acords inicials rasguejats sense presa, comença aquesta delícia de cançó, una perla encantadora, somiadora i tranquila que amb el solo de guitarra d’ Ollie Halsall et duu a un petit cafè d’un carrer tranquil on un noi i una noia s’abracen sense conèixer-se, només perquè han vibrat al mateix temps i els ha agradat el somriure de l’altre. Una cançó que mai no he pogut deixar d’escoltar.

"Shouting in a Bucket Blues". La guitarra de Halsall et condueix per aquest himne dels solitaris que han de cridar al fons d’una galleda quan estan plens de soledat i incomunicació. “Amors van i vénen/ però una amiga de debó és dificil de trobar”.

"Stranger in Blue Suede Shoes". Rock per a divertir-se a costa d’un cambrer que no entén quina classe de cigarrets fuma el Kevin . I quan els tasta, li entren ganes de riure i d’engegar-ho tot. “Gràcies pel cigarret!” li diu. Val, de res.

"Everybody's Sometime an Som People's All the Time Blues". Mike Oldfield agafa la guitarra elèctrica i es marca un solo que encén el projector de vistes lluminoses, llunes que brillen a la teva habitació, cavallets de mar que toquen la lira. Tu ets no sé on, però no aquí, al món dels anuncis i la burocràcia. Ets allà, amb ells. Veus passar nans, unicorns, nois i noies enamorats; sents l’aroma de flors; fins i tot l’aire fa olor. I en aquest estat t’arriba una altra perla, amb que s’acaba el disc:

 "Two Goes into Four". L’embruix de la delicadesa, tres guitarres acústiques rasguejant a l’uníson, sense pauses; un fons, una mena de bosc en un pujol de formes sinuoses i amables per a posar-hi EL SOMNI que aquest prínceps i princeses dels espais oberts han brodat en lletres de nàcre. Una cançó meravellosa que només dura 2 minuts i 17 segons, i que clou el disc amb tanca d’or.

 

 

 

By, Kevin!

Capítol anterior: Peter La Farge