Foto: Hakim Anthony Joundy / Festival d'Essauira Molt més que un festival de música
No era la primera vegada que anàvem a Essauira, però sí que ho era per gaudir d'aquest festival tan especial del qual feia molts anys que sentíem a parlar i del qual els marroquins se senten tan orgullosos. L'anterior visita va ser a ple gener i tot estava molt més tranquil. La passió pel gnaua que envaeix la ciutat durant el festival només apareixia com un vestigi del que s'arriba a viure cada any durant aquests quatre dies que obren la temporada turística d'estiu. Primer de tot cal dir, per als que no la coneguin, que Essauira és una ciutat de la costa atlàntica amb una arquitectura atípica fruit d'una planificació urbanística del colonialisme francès, i que alguns baluards de la kasba recorden algunes fortificacions colonials caribenyes com la colombiana Cartagena de Índias.
El vent constant fa que la presència d'aficionats al parapent sigui molt habitual, i l'abundant pesca fa que el peix ompli els menús dels restaurants i l'oferta dels venedors ambulants, així com els tradicionals xiringuitos de peix acabat de portar en barca. Anomenada Mogador abans de l'arribada dels francesos, aconsegueix mantenir igualment tota la personalitat de les grans ciutats marroquines amb els seus nodrits socs, uns mercats que acostumen a omplir els carrers de totes les seves medines (zones emmurallades).
Molt a prop, però més cap a l'interior, hi ha molts cultius d'argan gestionats per cooperatives de dones, i aquests són un altre dels grans reclams d'Essaouira. Són famoses les propietats culinàries, però sobretot cosmètiques, de l'oli d'aquest arbre tan semblant a l'olivera i al qual les cabres, amb un increïble equilibri, s'enfilen per menjar el seu preuat fruit.
Per als que no ho coneguin, el gnaua és una música tradicional fortament arrelada al Marroc. Els seus orígens, poc clars encara, es diu que es remunten com a mínim al segle XVI o XVII, en els cants d'esclaus portats de terres llunyanes, i la seva influència ha viatjat pel desert del Sàhara i voltants. El seu parentiu amb Mali és indiscutible, i alguns diuen que Timbuktú en podria ser l'origen, perquè se solen trobar algunes paraules procedents del bambara a les lletres. Les cançons més festives del gnaua parlen de la seva història.
El gnaua és una música col·lectiva i ritual amb una estructura tradicional. La cerimònia s'inicia amb l'arribada en processó dels tambors i karkabes (cròtals) fins a l'escenari o sala on té lloc el concert. Arribats a l'escenari es posen tots els músics alineats i només amb el ritme de la percussió comencen a ballar alguns dels percussionistes, fins que comença a cantar el Maalem (mestre) i a tocar el seu guembri (com un baix de tres cordes fet de fusta i pell de camell o cabra). Per ser un Maalem no n'hi ha prou de saber cantar i tocar bé el guembri, cal haver tocat tambors, karkabes, cantat els cors de resposta i haver après a ballar totes les danses rituals.
Un dia al Festival d'Essauira
El tren no hi arriba, i l'aeroport és molt petit. Així que la manera més fàcil d'arribar a Essauira és des de Marràqueix en bus o en taxi col·lectiu (els antics mercedes que arriben a portar sis passatgers més el xofer). Nosaltres hem triat el bus i a mig camí fem una parada per descansar mitja hora en un poble on casualment estan celebrant una 'festa de la pólvora' (amb cavalls i els seus genets disparant a l'aire), amb paradetes d'artesania o menjar per tot arreu. Abans d'arribar a la destinació es veuen alguns camps plens d'argan de les cooperatives de dones. Quan vam venir a l'hivern vam poder veure les cabres enfilades als arbres per menjar-ne el fruit. Aquesta vegada eren a l'ombra per la calor i el sol del migdia. Una vegada ens deixa el bus a l'estació cerquem on menjar peix i després de descansar una mica anem a veure l'ambient al soc.
Tot passejant no parem de veure gent a les botigues o a restaurants tocant les karkabes o el guembri i descobrim una plaça on hi ha un grup de música tradicional. Seiem a una terrassa per prendre un te a la menta tot escoltant-los. És un grup amb bendirs (uns panderos marroquins) i gaites (molt semblants a les gralles). Després fem un volt per la kasba i de seguida es fa l'hora dels primers concerts del vespre.
Foto: Yassine Atir / Festival d'EssauiraAnem a l'escenari de la platja on un grup de Mali anomenat Songhoy Blues ens mostrarà una manera d'interpretar tot el sabor d'Ali Farka Touré des d'un prisma molt més festiu. En acabar aquest grup, comença l'aposta personal dels francomarroquins N3rdistann: fusió de músiques del món, amb una gran presència de la kora (una arpa-guitarra africana), i hip-hop, bases de música electrònica, bateria... Una posada a escena plena d'energia, sobretot dels cantants, que són músics de Casablanca residents a França. Tot i l'eclecticisme, la proposta connecta amb un públic local intergeneracional (famílies senceres amb nens, adolescents, adults, etc.) i un públic estranger prou heterogeni però amb predominància de gent jove adulta. Finalment ja pels volts de mitjanit apareix el Maalem Mustapha Baqbou, que tancarà la nit amb la cerimònia gnaua completa, desfermant la catarsi popular de l'audiència amb aquesta hipnòtica música, una de les més arrelades i estimades pels marroquins. El gnaua és sense dubte la protagonista d'aquesta cita ineludible per als amants de les músiques del món.
.gif)
