El dia que Bob Dylan es mori, potser haurem de deixar de comparar-lo amb Elvis, els Beatles i Sinatra, i començar a encarar-lo amb Homer, Sant Joan Evangelista i Shakespeare. Cap d'aquests tres personatges va guanyar mai el Nobel de Literatura. Tampoc Borges, infinitament millor que la majoria de guardonats per l'Acadèmia Sueca. En moltes lletres de Dylan hi ha molt d'Homer, de Sant Joan Evangelista i de Shakespeare. Això és així avui, ho era ahir i ho serà demà. Però avui toca parlar-ne.
Un premi no et fa més bo ni més dolent. Et dóna més projecció. I en el cas que ens ocupa, és més aviat a l'inrevés: hi surt més beneficiat l'entitat premiadora que no pas el premiat. Ja retronen les crítiques dels presumptes lletraferits i escandalitzats professionals. També han dit de Dylan que no sap cantar, sense aturar-se a pensar que hi ha mil maneres de cantar, i que la seva és la millor per al missatge que vol transmetre, a banda de ser la sublimació més perfecta d'una prosòdia i una manera americana de narrar, de Melville i Walt Whitman a Steinbeck, Woody Guthrie i Bruce Springsteen.
Hi ha un altre aspecte d'aquest premi que crec que és beneficiós, i és que ens recorda que originalment la música, la cançó i la poesia eren la mateixa cosa. Això ho sabien els bards de les tribus, i els romancers. Bob Dylan ho sap. Entre nosaltres hi ha artistes de fons que també ho saben, com Xavier Baró i Jaume Arnella. I els bons artistes també ho saben. Però en general anem perduts i sense criteri. Estem massa pendents del mòbil, dels premis, de les xarxes i de les ocurrències de l'instant. Les Humanitats van retrocedint...
A mi, Bob Dylan m'agrada fins i tot quan canta nadales. Va sobrat de cultura i de recursos literaris. Però sóc dels que creuen que el millor Dylan és el dels primers discos. Veu, guitarra, harmònica i poesia èpica a cabassos, heretada directament dels grans mestres de la narració i el vers: Homer, Ausiàs March, Shakespeare, Tolstoi, Rimbaud. No hi ha res d'original: Bob Dylan beu de tots ells i podria ser perfectament un més en la cadena de genis descrita per Harold Bloom. Una altra veu il·luminada i visionària que va dur una mica més enllà els ensenyaments de Woody Guthrie i Pete Seeger. Això sí, la novel·la Tarantula no l'he pogut acabar mai.
.gif)
.gif)
