Entre els documentals en català és interessant de gaudir de Sempre dijous, dirigit per Joan Porcel, que segueix el moment de transició que viu l'artista mallorquina Júlia Colom. Júlia Colom Nicolau (Valldemossa, 1997) dubta davant la càmera de la seva obra, ja que "avui la música es relaciona amb l'oci i l'esbarjo". L'artista escolta amb devoció les persones grans que cantaven mentre treballen al camp: cançons de batre, collir olives o de segar (cançons com la popular "Ses transformacions"). La pulsió li neix del padrí que adora Nicolau Colom, que toca el llaüt i canta a la coral, i que al documental es pot veure com li va ensenyar la "Sibil·la" i ella s'emociona parlant-ne.
Sobre les tonades i cançons populars i tradicionals que estan en la base de la seva proposta artística (com ho han estat també abans de diversitat d'artistes, de Sílvia Pérez Cruz a Joana Gomila, passant per Maria Arnal, cadascuna amb la seva personalitat però ben arrelades a l'entorn), Júlia Colom comenta que "s'està despertant una necessitat a nivell global d'aprendre a tenir arrels". I és aquest procés el que es veu en el documental. Persones properes a l'artista s'hi interrelacionen i li donen consells, com la modista, que li aconsella: "No et deixis endur per les modes perquè tens pes específic".
Colom viu la incertesa de no saber com continuar després dels estudis; si acabarà partint de Mallorca definitivament, perseguint la música com a professió, un cop experimentat en una escola superior de música a la gran capital -el que ella, en el seu últim curs, anomena "Barcelona ciutat, l'intent"-.
Excel·lent és el recorregut vital de Revelando a Mario, dirigit per Simó Mateu, sobre la trajectòria del productor musical i fotògraf Mario Pacheco (Madrid, 1950-2010), a partir del material del qual és dipositària i en té cura la seva filla Maria Pacheco, afincada a Mallorca. A través de l'audiovisual, resseguim l'itinerari de Mario Pacheco a partir del seu llegat en artistes joves que no en coneixien la trascendència. N'és exemple Maria José Llergo, que desconeixia que ell era l'artífex darrere de grans projectes, algú que "respectava els camins de l'art" i va saber valorar i posar en valor en aquest país des de Ketama o Pata Negra fins a Joy Division, New Order i The Smiths.
Al documental apareixen familiars (els germans Juan, Cristina i Cova Pacheco), amics (des del productor de la Incredible String Band, Joe Boyd, a Sisa), socis fundadors o col·laboradors de la discogràfica Nuevos Medios (Fernando González Corugedo, David Fernández Miró –net del pintor Joan Miró, que els va fer el logo del peix– o Miquel Àngel Sancho), músics que van produir amb ell discos en solitari (Jorge Pardo, Carles Benavent, Pepe Habichuela, Martirio o Ray Heredia), grups que va descobrir al gran públic (Ketama –portant els Carmona a triomfar primer a Londres amb Toumani Diabaté, i aconseguint el primer premi de música ètnica al New Musical Express–, Golpes Bajos o La Mode).
L'obra de Mateu fa èmfasi en com de poc va calar, a l'estat espanyol, la idea de la música com a cultura, en uns uns temps on triomfaven els playbacks a les televisions i el respecte per la música en viu sovint brillava per la seva absència. El nou flamenc deu molt a Mario Pacheco, tot i que ell potser exagerava i xulejava, com a bon madrileny, quan deia que la world music la van inventar a un barri de Madrid. Ara bé, la defensa del nivell que ha de tenir la música popular aquí, en un nivell que es posa el llistó alt, a l'alçada de Miles Davis o Jimi Hendrix, és la gran aportació de Pacheco en l'escena musical.
A banda de la faceta de productor musical, també va destacar en la fotografia, fent la majoria de les fotografies de portada i sent autor de retrats importants com el de Jimi Hendrix a l'Illa de Wight, on va coincidir de públic amb Joan Manuel Serrat.
Amb tot això, al documental també hi ha moments d'allò més emotius, com quan Joe Boyd recorda que, per Mario Pacheco, la mort de Ray Heredia (autor del disc El que no corre, vuela amb hits com "Alegría de vivir") li va suposar un daltabaix com per ell la mort de Nick Drake. Que els artistes de Mario Pacheco marxessin a multinacionals (Ketama, Martirio...) i que a ell mateix una n'intentés comprar el fons, no el va treure de la seva manera de fer: "Som més internacionals que cap multinacional". El seu afecte per la música va canviar el rumb de la música espanyola. Va contribuir-hi, més enllà dels diners, i n'hi ha moltes proves: un fons musical extens i més de 20.000 fotos per deixar-ne testimoni documental i artístic.
Mario Pacheco Foto: In-Èdit 2020
Altres documentals catalans que es poden trobar en la programació són el curtmetratge Échale limón del quintet Maruja Limón, reflexionant sobre els seus cinc anys de trajectòria; o Instant per a dos saxos, dirigit per Guiu Vallvé, amb un accent en la improvisació però no només. Hi ha també audiovisuals que posen el focus en les dones en la música: com The Go-go's, dirigit per la nordamericana Allison Ellwood, sobre l'esmentat primer grup de rock, format per dones, que va arribar al número 1 del Billboard; o les dones que han estat darrere dels grans artistes, com la primera dona de Jonnhy Cash, My Darling Vivian, dirigit per Matt Riddlehoover, que fa un retrat íntim de Vivian Liberto i les seves filles.
Entre la programació d'enguany, també hi ha documentals per a la mitomania i els biopics, com el de Phil Lynott: Songs for While I'm Away, dirigit per Emer Reynolds, o els diferents dedicats a The Rolling Stones: del seu segon guitarrista, Ronnie Wood: Somebody Up There Likes Me, dirigit per Mike Figgis; del baixista callat Bill Wyman: The Quiet Man, dirigit per Oliver Murray; i Rolling Stone: Life and Death of Brian Jones, dirigit per Danny Garcia, sobre la llegenda maleïda del seu fundador i líder original.
The Rolling Stones a l'Estadi Lluís Companys l'any 2007 Foto: Xavier Mercadé
Aquest InEdit digital també recul i documenta espais o moviments musicals, com l'audiovisual dedicat a la granja estudi Rockfield: The Studio on the farm, dirigit per Hannah Berryman; al hip hop estatunitenc It's yours: a story of Hip Hop and the internet, dirigit per la francesa Marguerite de Bourgoing; seixanta anys d'història de Motown a Hitsville: The making of Motown, dirigit per Benjamin i Gabe Turner; o al món del jazz, com el documental dirigit per Nick Capezzera sobre el trompetista Wallace Roney —traspassat per covid-19—, apadrinat per Miles Davis, i a qui li ret homenatge tocant en directe una simfonia perduda de Wayne Shorter, Univers.
I hi ha documentals amb un marcat caire social i compromès, com Punk the capital: Building a Sound Movement, dirigit per Paul Bishow i James Schneider; o White Riot, dirigit per Rubika Shah, sobre la intensa història del moviment Rock Against Racism a l'Anglaterra de finals dels setanta i la cultura juvenil multiracial. Així com documentals d'històries personals de músics amb lliçó moral, com The Chills: The Triumf & Tragedy of Martin Phillips, dirigit per la novazelandesa Julia Parnell.
Documentals que fan de l'espai i la localització l'eix central, com el Cadis d'El que la lleva la entiende, dirigit per Rocío Martín i Selu García Cossío; i també el dirigit per Paco Ortiz i Félix Vázquez Se prohibe el cante, que homenatja els llocs i les veus del gènere acompanyant la cantaora sevillana Esperanza Fernández. I d'altres, que habiten llocs imaginats, com The Mistery of Pink Flamingo, sobre el món del kitsch a través de la mirada de Javier Polo, o fins i tot n'hi ha que imaginen estats de pau en ciutats en guerra com a Sarajevo: State in Time, dirigit pels francesos Benjamin Jung i Théo Meurisse.
Aquest darrer tracta sobre el col·lectiu NSK (Nou Art Eslovè), del qual formava part el grup subversiu Laibach, que a finals de 1995 faria dos concerts en un Sarajevo en plena guerra de Bòsnia. El documental narra una bonica història sobre com van superar l'aïllament i les penúries de la guerra. NSK van arribar a expedir passaports del seu propi país virtual, uns passaports diplomàtics que van servir en el món real a una ciutadania que es va mantenir activa malgrat l'horror, com aquest InEdit ha de servir en aquest context de pandèmia. A Sarajevo: State in Time el públic entra al primer concert en plena guerra i surt del segon concert una hora després de signar-se els acords de Dayton -i pocs dies després entraven les forces de l'ONU a la ciutat-. No era la pau definitiva però sí almenys, després d'haver vist morir molts éssers estimats, sí una d'imaginable i més propera.
Tota la programació la trobaràs aquí.
.gif)
.gif)
