Fa 30 anys, Carles Sarrat treballava de periodista a l’edició de Catalunya Nord d’El Punt. Juntament amb uns companys de feina, van muntar un grup de blues i van fer un joc de paraules per donar-li nom: Blues de Picolat, en homenatge a un dels plats típics de la cuina rossellonesa, les boles de picolat, conegudes més al sud com ‘mandonguilles’ i en altres contrades del domini lingüístic com ‘pilotes’. Som a desembre de 1991.
Alguns dels veterans del diari El Punt recorden les actuacions dels naixents Blues de Picolat en festes de l’empresa. Alguna vegada se’ls havia unit un altre treballador de la casa que tocava la guitarra. Es deia Carles Puigdemont.
La banda va anar fent fins al 1996. Aquell any Carles Sarrat va refundar el projecte, en va canviar els components i va enregistrar el seu primer disc, Ah! Perpinyà (Vision). Un treball que conté onze cançons que ens presenten un grup amb moltes ganes de dir coses, de defugir els tòpics i que sona bé.
El títol del disc fa referència a la cançó “Liquidació (Ah! Perpinyà)” que, amb lletra de Joan-Lluís Lluís, és un lament per la pèrdua del català a la capital de Catalunya Nord: ‘Ah! Perpinyà, / ja t’ho has venut tot, / les línies de la mà, / les llàgrimes i els mocs, / les parpelles, / i la piga del mentó. / Et quedava la llengua, / l’has llençada a l’escorxador.’
Entre les onze cançons del disc hi trobem altres peces ben interessants com la divertida “Firaire Country Blues” o “País bonic (als meus avis)”, un retrat costumista que evoca els records d'infantesa del cantant Carles Sarrat.
Blues de Picolat va enregistrar quatre discos més en català –Carrer de l'Àngel (PIC, 1999), Dona del camí (PIC, 2003), Fer-li un petó (Picap, 2007) i Àngel de la nit (BluesSoul, 2012)– i un en anglès –Soul of Picolat (BluesSoul, 2008) abans d’acomiadar-se del públic en un concert nomenat The Last Bluez (una aclucada d'ull a The Last Waltz de The Band) el març de 2018 al Casal Musical de Perpinyà.