Demà, la banda de rap transfeminista Tribade publica el seu segon disc, Dyke (Propaganda pel Fet!, 2022), i el primer sense Sombra Alor, que fins ara havia acompanyat la formació al micròfon. Amb el productor DJ Big Mark, han creat un llarga durada que explora nous territoris sonors mentre aprofundeix en les temàtiques socials i de gènere que sempre han definit les lletres del tàndem que formen les MCs Bittah i Masiva Lulla. Avui descobrim la seva primera incursió al català, inclosa a l'àlbum, "Créixer", mentre en parlem amb Bittah.



"Créixer" és l'únic tema en català del disc. Us ha sortit així de manera natural o us hi heu forçat?
Ha sigut una cosa mot natural. Jo fa temps -dic jo, perquè del grup, soc la que tinc un perfil més arrelat a Catalunya, perquè soc txarnega, però catalana-, que soc molt defensora de la immersió lingüística, i faig tallers de rap en català per a joves per treballar el tema de la llengua. I hi havia un punt d'hipocresia de dir que s'havia de fer música en català, però no fer-ho jo... Va fluir així i de manera gens forçada també perquè jo ara mateix, en el meu dia a dia, parlo més català que fa 3 anys. Però també és una aposta política; i tant de bo algun dia fem un tema sencer en català.
 
I com us heu sentit amb aquesta primera incursió?
Quan el castellà és la teva llengua materna i constantment parles en castellà a tot arreu, i un dia et poses a escriure en català, surten moltes coses, perquè ho tens més fresc, molt menys trillat i no estàs repetint tota l'estona els mateixos conceptes. A més, el català és un idioma que sona guapo, és maco. El tema el vam estrenar al concert que vam fer a l’Apolo el juny del 2021, i tot i que el nostre públic no és especialment militant catalanista, la penya es va tornar bogíssima amb el fet que cantéssim en català. També ha estat molt guai que la Diana (Masiva Lulla), que és de Ciudad Real, s’atrevís a cantar en català.
 

En aquesta cançó, canteu amb cert desencís cap al futur i la societat, una cosa que sembla bastant endèmica ara mateix. 
Sí. A vegades, els rapers, i la gent que fa música urbana en general, viuen molt desvinculats dels problemes que té la gent real, de carrer. El tema va sorgir en el confinament, i hi havia la sensació de viure un moment de fracàs complet, però no només per la pandèmia, sinó en general. I, en canvi, la gent només rapejava sobre l’èxit; però és clar, un èxit individual. Tanmateix, la cultura hip-hop va néixer per buscar l’èxit col·lectiu: si a un li va bé en la música, fa que millori el seu entorn i que en el seu barri els xavals deixin de traficar per vendre entrades. Per això, vam voler portar una mica la contrària al que s’està fent ara, i en comptes de parlar de l’èxit, parlar del fracàs. De fet, aquest anava a ser el concepte del disc.
 
Encara que finalment no és aquest el concepte del disc, sí que hi ha de rerefons, en tots els temes, una crítica cap al sistema i un orgull de classe. De fet, a “Créixer”, canteu sobre l’orgull de classe que t’ha ensenyat el teu pare.
Parlar de ‘capital cultural’ en un reggaeton és totalment el nostre estil [RIU]! Sí, nosaltres sempre remarquem això. A vegades passa una mica desapercebut que el nostre feminisme -encara que la paraula queda ja una mica antiquada- és un feminisme de classe. Sempre hem dit que tenim més en comú amb una dona pobra de Palestina que amb una rica de Pedralbes. I a títol individual també, el que a mi em defineix o em travessa, en realitat és la classe i no el fet de ser lesbiana. M’he projectat així cap enfora, però allò que determina com vivim el nostre feminisme, i les temàtiques que tractem, és la sensibilitat amb la qüestió de classe, encara que ara mateix estiguem en una situació de privilegi relatiu.