ENTREVISTES

Cronopios: «Citem Llach i Kairós i, a la vegada, Rosalia o Esperanza Aguirre»

Parlem amb la banda de Cerdanyola del Vallès, que acaba de publicar 'Una jungla de farsants'

| 28/03/2022 a les 18:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Actualitat, Cronopios, entrevistes, entrevista
Cronopios
Cronopios | Arxiu del grup
"A la selva més hardcore de tota la perifèria a mig camí entre un mem i la setena de Xostakóvitx...". Així es presentava Cronopios en el primer disc, La sonora creació (Picap, 2019). El febrer del 2020 van publicar l'EP La perla negra (Picap, 2020), i ara, que lentament retrobem la normalitat, tornen amb Una jungla de farsants (Picap, 2022). Aquest segon disc d'estudi de la banda de Cerdanyola del Vallès destapa un recull de mentides en què estem instal·lats des de la seva particular fusió d'estils i referències –aparentment– inconnexes. Parlem amb Pol Orobitg, un dels cantants i lletristes del grup, sobre aquest nou àlbum.



Just abans de l'adveniment de la pandèmia vau publicar 'La perla negra'.
Sí, la setmana just després que ens confinessin havíem de fer el concert de presentació a Barcelona. Anàvem molt engrescats, amb molta il·lusió de treure el nou treball. Amb la pandèmia ha costat molt tocar, però ens ha anat molt bé per poder fer aquest disc. Segurament, si no haguéssim estat dos anys molt quiets i tancats a casa no l'hauríem pogut fer.

Així que en el fons, gràcies a la pandèmia, va sorgir 'Una jungla de farsants'. Com va ser el procés de creació i producció?
Al principi no podíem quedar tots i ens havíem de trobar amb grups reduïts o virtualment. Vam començar fent alguns temes per fer un EP, però en veure que la cosa anava per llarg ens vam posar a fer el disc. El fet d'estar tancats a casa ens va obligar a posar-nos en temes de producció digital. Abans componíem de manera més tradicional: cadascú amb el seu instrument i fent arranjaments. En aquell moment de posar-nos a fer moltes coses per ordinador vam començar a provar Midis i nous sons.

Quins canvis sonors, doncs, heu explorat en aquest disc?
Hem trobat un equilibri –que és gairebé un contrast– entre sons molt digitals i molt acústics. Per exemple, només hi ha un tema i mig amb bateria acústica, la resta són tot beats, i passa el mateix amb teclats i baixos. Hi ha una producció molt digital mesclada amb sons molt orgànics: una trompeta pràcticament seca, així com la guitarra espanyola o algunes veus molt naturals. Aquest contrast ens agrada molt. A nivell estilístic, juguem amb força estils, però involuntàriament creem unes estructures bastant semblants; per exemple, al final del tema ha de sonar tot i amb un solo de trompeta o un 'tumbao'. Però quan componem, no decidim quin estil volem fer, la música està al servei de la història.


Les lletres combatives amb un toc d'humor segueixen sent marca de la casa. Amb el tema "Karl Marx entra en un bar i ens estomaca de valent" queda ben clar.
Fem cançons que són relats en primera persona, i al final li acabem donant la volta i destapem una farsa, una mentida. Justament en la introducció, "Karl Marx entra en un bar i ens estomaca de valent", posem això en context, per dir que nosaltres no tenim la veritat, sinó que volem donar la volta a certs temes. Més que un contingut en concret, és una forma que es repeteix a les cançons.
  
De què heu volgut fer denúncia en aquest àlbum? 
Òbviament, som persones amb consciència social o una ideologia, així que apareixen temes socials i de denúncia, però també qüestions molt personals. Hi ha una cançó que es diu "Trobo caravana" que parla d'una persona que pateix ansietat i el que acabes veient al final de la cançó és que l'ansietat no és una cosa únicament personal sinó que és una qüestió social i que no la podem enfocar com un tema personal de cadascú. Les seves explicacions i les seves causes no estan només en l'individu sinó en com ens comportem, com ens relacionem o en quin sistema vivim. Però també tenim una altra cançó, per exemple, que parla sobre l'enyor d'algú que no hi és. I el tema acaba resolent l'enyor retrobant en somnis la persona que es troba a faltar. Això no deixa de ser una farsa, però no és cap tema de denúncia social.


Amb aquests temes, d'alguna manera heu recollit uns greuges generacionals.
Crec que no ho volíem, però ens ha sortit així. Ens han sorgit lletres molt dures sobre la frustració, l'ansietat, el nou futur, el poc optimisme o el derrotisme. Ens va sortir així i vam pensar que era genuí deixar-ho. Una cosa és el que sents i l'altra és la voluntat, i la voluntat és sempre molt important. Per això vam posar una última cançó, "Al final d'aquesta farsa", en què sortim d'aquest món dels farsants i fem un cant a la utopia. Per molt que cantem que estem molt fotuts, també som optimistes, i veiem esperança i futur.

Primer vau publicar "La sonora creació", més tard, el senzill "La segona creació", i en aquest disc hi presenteu "La sèptima creació". Però què hi ha hagut entremig de la segona i la sèptima?
Som un mem de nosaltres mateixos [RIU]. La gràcia d'aquests temes –que per això els diem 'creació'– és que copiem una mateixa harmonia molt pop, amb una mica de blues. Fem la mateixa estructura, tot i que una és més funk, l'altra és més rap i l'altra és més disco. És una flipada, perquè és com si estiguéssim fent un estàndard nostre, un tipus d'estil al qual en diem "creació". Normalment, entre els compositors de música clàssica, la sèptima simfonia és la famosa i a nosaltres ens feia molt riure això. Però no és més pretensiós que això: juguem a fer coses així i no se li ha de buscar altre sentit.


També a "La sèptima creació" esmenteu Kairós. Sou uns joves preocupats per l'inexorable pas del temps?
Aquí ho fem servir en un to humorístic, però en tots els temes hi ha el factor temps, suposo que perquè a vegades toquem una mica l'existencialisme. A més a més, quan jo escric, em surten temes d'aquest tipus. Reflexionar sobre el pas del temps, l'existència, la finitud, etc. és una constant en el nostre repertori, però no és una cosa volguda sinó que ens surt així.

Us dieu Cronopios (terme popularitzat per Julio Cortázar), i citeu Homer o Pere Quart a les cançons. Quina vinculació teniu amb els clàssics literaris?
Ens agrada moltíssim connectar amb referències artístiques de qualsevol altre temps i qualsevol altre lloc. De fet, la cançó "Duélete" comença amb uns versos d'un compositor andalús del segle XVI. O un altre exemple és la introducció, en què hi hem inclòs termes que fan servir Karl Marx i Nietzsche. Som de la perifèria, però hem estudiat i tenim aquesta cultura acadèmica dins nostre, i quan ens expressem culturalment també ens agrada referenciar aquestes cites. Però tant podem citar Llach i a Kairós, com Rosalia o Esperanza Aguirre. 

Com creeu les lletres, i com sorgeix aquest munt de referències tan diverses i dispars que les poblen?
Les lletres les escrivim entre jo i l'Eloi Orihuela [saxo i veu]. El fet d'escriure-les entre els dos ho converteix en una mena de partida de ping-pong. En aquest joc de passar-nos la lletra i anar-la fent ens fa gràcia col·locar referències: "Li colaré aquesta referència a veure si fa riure a l'Eloi", i per això ens acaben quedant cançons plenes de referències molt disperses.

Cronopios Foto: Roser Gamonal

Teniu referents musicals a l'hora d'incorporar referències costumistes i frases fetes?
N'hi ha diversos i, fins i tot, et diria que alguns no són ni del món de la música. Ens agraden les lletres de grups de casa nostra com per exemple Els Amics De Les Arts o Manel, però també ens agrada molt Zoo, que és un estil completament diferent. I alhora no crec que les nostres lletres seguixin el seu estil. També incorporem clares influències de l'escriptura de Pere Calders o del cantautor cubà Silvio Rodríguez. L'Eloi, en canvi, escolta molt rap i a vegades apareixen rapers entre les seves referències. 

Sou molts al grup i, per tant, teniu gustos musicals diferents. Teniu, per això, referents comuns?
Hi ha una part de la producció i composició que hem fet uns pocs del grup. Però cadascú hi aporta la seva part: per exemple, el trompeta segurament té present referents clàssics de la música llatina en les seves línies. En canvi, el trombonista té moltes influències de jazz en els seus arranjaments perquè li agrada molt. En l'àmbit general de composició de les cançons bevem molt dels estils llatins clàssics fins a un munt de referències del pop més internacional.

En general, no hi ha gaires grups que parlin dels problemes de "la perifèria hardcore". Per què vau decidir fer-ho? Us heu trobat amb més grups amb aquesta voluntat?
Perquè som de la perifèria, de Cerdanyola. És la nostra realitat. Està bé fantasiejar, però a vegades per escriure també t'has de basar en la teva vida. Ja fa un temps que s'ha posat en valor aquesta cultura i també és atractiu parlar d'això.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.