L’artista i psiquiatra sabadellenca Laura Llopart 'Museless' ha enregistrat el disc Synthesis de Novo II (Luup Records, 2022), un exercici experimental amb teclats que evoquen indrets i paisatges; la banda sonora en català i castellà d’una novel·la de ciència-ficció que va començar a escriure fa dos anys.



Els últims anys has anat gravant senzills, com "El catolicismo". Per què has decidit tornar al format de llarga durada?
Sempre m’ha agradat molt la idea de fer cançons conceptuals que expliquessin històries. Amb el format dels senzills, aquesta idea és més complicada de dur a terme. Per tant, aquesta vegada he intentat tornar a buscar un eix que unís tot el treball. Ja ho vaig fer al primer EP, Grey Boy (Luup Records, 2016), que narra la història d’un nen, i també a l’àlbum Dichotomic History (Luup Records, 2017), sobre la dicotomia entre la vida i la mateixa realitat. 

I quina és la història conceptual que narra el teu segon àlbum, 'Synthesis de Novo II'? D’on va sorgir?
Vaig començar a escriure una novel·la de ciència-ficció a final del 2018, i volia que fos la base del meu següent projecte musical. Vaig escriure cançons i ha acabat sorgint un àlbum en forma de banda sonora. De fet, amb Surolla, un altre projecte musical que comparteixo amb Nara Is Neus, ja vam publicar l’any passat la primera part, que es titulava Synthesis de Novo I (autoeditat, 2021). I ara en trec la segona part com a Museless. No sé si n’hi haurà una de tercera o una de quarta, però certament el disc forma part d’aquesta banda sonora. Per mi, cada part és una lectura sonora diferent de la mateixa història.

Què vol dir el títol de l’àlbum, i per què li vas posar un nom en llatí? 'Synthesis de Novo' és el títol també de la novel·la?
És un terme científic que explica la idea de com es generen les coses des de zero, sense agafar fragments d’enlloc. És un concepte que des de fa temps m’agrada molt, i el final de la història ha quedat ben encaixat tant amb la novel·la com amb el disc. A més, crec que en el cas de la gravació funciona molt bé perquè també juga amb el fet que la música està composta bàsicament a partir de teclats i sintetitzadors.


Si haguessis de definir aquest nou disc, com ho faries?
L’àlbum és una història narrada a escala sonora, que et transporta a paisatges, entorns i situacions noves. Cada tema és diferent i funciona com si fos un capítol del llibre. En aquest cas, el disc no vol ser només música de pista o ball sinó que he cercat embriagar l’oient en el meu univers.

Et proposes fer música expressament allunyada del 'mainstream'?
Sí. Tot i que a vegades em deixo endur pel que s’espera de mi, aquesta vegada crec que he estat molt sincera amb el que sentia que havia de fer. I soc conscient que s’allunya molt del mainstream. Estic contenta i al mateix temps preocupada per si la gent no entén el disc. És important fer passos en aquesta direcció, per ser sincera amb el que vull i em ve de gust fer.
 
Com ha estat el procés de creació de les peces que configuren la banda sonora del disc?
El meu procés ha variat força en funció de cada tema. Algunes cançons les vaig començar a compondre tota sola a casa dels meus pares, on tinc el piano. En aquest cas, vaig mirar de jugar amb harmonies que em transportessin a llocs concrets, i després hi vaig afegir la lletra, si s’esqueia. Altres cops he anat confegint la música i lletra, tot alhora. I en altres casos, en canvi, m’he deixat endur pels primers sons amb què he experimentat i he deixat que em vagin assossegant a poc a poc. En definitiva, realment no tinc cap patró definit a l’hora de fer les cançons... 

Has tingut l’ajuda d’un productor o d’algú que et proporcioni una visió externa?
La veritat és que no. Ho faig jo sola. Tot i que alguna vegada he demanat consell a persones amb qui tinc confiança. I també he rebut molt de suport del productor del segell Luup Records, Aleix Iglesias, però ell més aviat es dedica a retocar la mescla i fer que tot soni bé i equilibrat en el resultat final. En l’àmbit més estricte de les cançons, pel que fa a estructura, lletra o melodies, no m’ajuda ningú. 

Alguns temes són instrumentals i altres cantats (tres per primer cop en català). Com decideixes posar-hi veu o no?
Ho decideixo tota sola, com deia abans, tot i que aquesta vegada hi ha més simplicitat compositiva en aquest àmbit. En treballs anteriors hi havia més parts vocals i la veu era un instrument més. Ara, en canvi, la part vocal és més protagonista, sense que mai arribi a acariciar la cançó pop. A vegades, quan gravo la veu, sembla que tot es torni molt pop, però en aquest cas crec francament que he aconseguit que no ho sembli. M’agrada molt compondre temes instrumentals. I, si hi poso una lletra, ho faig perquè crec que la cançó ho demana.