Enric Hernàez és a punt de presentar el seu quinzè disc. Estrenem "Nadia", el primer senzill i videoclip de 10 cançons (Sota la palmera, 2022), i parlem sobre aquest nou treball amb el seu autor.

Estrenem "Nadia". De què tracta la cançó? 
"La Nadia és una amiga meva parisenca. Era tuareg, però parisenca. Fa uns mesos em vaig assabentar de la seva mort a Marsella. Un dels avantatges de fer aquest format de cançó és que explico les coses més ràpidament i des de dins. No calen més explicacions. De vegades les coses són més senzilles del que semblen. Tota una generació pensant que “Lucy in The Sky With Diamonds” era una cançó sobre l’LSD i resulta que era un dibuix d’una companya de Julian, el fill de John Lennon…"


No se m’acut un títol de disc més senzill: '10 cançons'.
Sí, no volia posar un nom que determinés molt el conjunt. Realment són deu cançons. L’únic nexe en comú que tenen és que estan fetes una darrere l’altra. Són totes d’aquesta última època. No vaig pensar un altre títol, ho vaig veure molt clar. També és veritat que vaig recordar un disc que m’agrada molt de Jimmy Webb que es diu Ten Easy Pieces (Guardian Records, 1996)… 

Aquest és un disc que entra molt bé. Que té de diferent dels anteriors?
És un disc molt amb el format de cançó-cançó. En discos anteriors havia jugat molt amb la instrumentació i hi ha hagut molts moments instrumentals. En aquest disc hi ha cançons de tres minuts o tres minuts i mig. Són més directes. Un dels grups que més m’ha influenciat i que em va canviar la vida és The Beatles, que tenia unes estructures de les cançons molt clares. Ara fa una època que els estic tornant a escoltar i ells feien servir molt aquesta fórmula de fer cançons d'entre dos minuts i mig a quatre com a molt. No faig les cançons comptant el temps, però sí que les faig molt més concretes. Un altre fet és que durant el confinament no tenia gaires ganes de desenvolupar sinó de fer coses molt concretes i les cançons em van sortir així.

També és important les persones amb qui has treballat el disc.
Sí. He treballat amb l’Álvaro Pérez i el Mario Maeso, que han aconseguit una sonoritat curiosa i amable que comunica molt bé les cançons. He estat molt a gust amb ells i la meva intenció és seguir treballant amb ells. En principi, això és l’inici d’una aventura. Als directes hem incorporat la Mercè Serramalera, que ja havia fet algunes veus al disc. És una aventura feta entre amics: nosaltres som amics, i també ho som amb el Guille Pérez, que és tècnic i el realitzador del clip, amb el Juan Miguel Morales que ha fet les fotos, i fins i tot, els de la casa de discos són amics meus. És un ambient molt senzill per treballar i m’agradaria que em durés molt temps.