Quan el desembre passat planificava els articles d’aquesta secció pensava fer una 'primavera Jordi Sabatés' que consistia a dedicar els articles d’abril, maig i juny a parlar des de diversos angles d’aquest músic i compositor que des de fa una pila d’anys segueixo amb gran interès. El que no estava previst és que, davant la sorpresa i la pena dels que estimàvem la seva música, el 10 de gener Sabatés es morís d’un atac al cor. La vida, però, continua, i per tant he decidit mantenir els tres articles que havia programat tot avançant un mes aquest primer.

Si voleu fer feliç un aficionat veterà, pregunteu-li quins discos s’emportaria a una illa deserta. Com deveu haver suposat, el concepte de "veterà" l’associo al fet que, de manera implícita, la pregunta fa referència a discos de vinil, "els de tota la vida", que us diria aquest aficionat melòman. 

Per si a algú li pot interessar, a la meva llista hi hauria Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967), de The Beatles; la trilogia Beggar’s Banquet (1968), Let It Bleed (1969) i Exile on Main St. (1972), de The Rolling Stones; Islands (1971), de King Crimson; Farewell, Angelina (1965), de Joan Baez; Bookends (1968), de Simon & Garfunkel; Symphonie celtique (1980), d’Alan Stivell; Blonde on Blonde (1966), de Bob Dylan; Hiri (2006), de Kepa Junquera; Ideas (1968), d’Almas Humildes; The Dark Side of the Moon (1973), de Pink Floyd; un de Fabrizio de André; un altre de Paolo Conte...

I pel que fa als artistes de casa hi portaria Coral romput (BMG-Ariola, 1979), d’Ovidi Montllor; Salsa catalana (Zeleste-Edigsa, 1974), de l’Orquestra Mirasol; Why? (Diábolo, 1970), de Màquina!; La Catedral (Zeleste-Edigsa, 1977), de Sisa; Brossa d’ahir (Ocre-
Belter, 1977), de Pep Laguarda; Escenes (Movieplay, 1978), de Gòtic; Vampyria (Basf, 1974), del tàndem Tete Montoliu - Jordi Sabatés, i a la part més eminent de la llista dos discos que, com es veurà, estan molt relacionats: Dioptria-1 (Concèntric, 1969), de Pau Riba, i el senzill "Si véns prest" / "Jo em donaria a qui em volgués" (Concèntric, 1969), de Maria del Mar Bonet.


La cara A del senzill, editat per Concèntric, conté un tema de Bonet, i a la B hi trobem el conegut poema de Josep Palau i Fabre amb música de la cantant mallorquina. Tot el disc és esplèndid, però us recomano una especial atenció a la part central de "Jo em donaria...", perquè assistireu a un festival de talent a quatre mans amb l’orgue Hammond de Sabatés i la guitarra de Toti Soler.

Aquesta meravella va ser enregistrada als Estudis Gema de Barcelona en algun moment entre l’estiu i la tardor del 1969, i els músics que acompanyaven Maria del Mar Bonet eren Josep Polo, Doro Mentaberry, Romà Escalas, Toti Soler i Jordi Sabatés. És a dir, una part del grup Pic-Nic, que l’any 1967 havia gravat el famós "Cállate, niña", amb Jeanette Dimech de cantant, i els mateixos que poques setmanes després van enregistrar, també als mateixos Estudis Gema i per al segell Concèntric, l’històric primer àlbum Dioptria, de Riba.

Gravació de "Jo em donaria a qui em volgués" Foto: Arxiu

De fet, conta la llegenda que tan bon punt Pau Riba va arribar a escoltar les dues cançons d’aquell disc li va faltar temps per trobar els músics i embrancar-los en el que sens dubte ha estat un dels discos catalans més importants de la història. Posaria la mà al foc que la llegenda no menteix gens i que va passar exactament així. Molts anys després, Jordi Sabatés explicava que la feina d’ell i de Toti Soler per a Dioptria va començar "quadrant" les cançons que havia escrit el cantant i preparant-ne els acompanyaments i va acabar amb l’enregistrament dels vuit temes de l’àlbum.



Les curiositats relacionades amb el senzill de Bonet, però, no s’acaben aquí, perquè escoltant encara aquesta mateixa cara B podreu sentir la melodia principal d'"Ocell rescatat", el primer tall del disc Ortodòxia, del grup Jarka, liderat pel mateix Sabatés i enregistrat igualment als Gema –aquesta vegada, però, per a la discogràfica Edigsa– el març del 1971; és a dir, un any i mig després de "Jo em donaria a qui em volgués". A poc a poc, la figura de Jordi Sabatés començava a créixer...