Entrevistes

Ladilla Rusa: «Destrossem les princeses de Disney que, de petits, ens van fer molt de mal»

La banda Habla de Mí en Presente entrevista el duet de Montcada i Reixac, amb qui comparteixen una bona amistat

Habla de Mí en Presente: «La nostra manera de tocar neix del moment i de l’amistat»

| 19/09/2022 a les 12:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Ladilla Rusa
Ladilla Rusa
Ladilla Rusa | Michal Novak
Enderrock va provocar una curiosa trobada en un bar mític de Barcelona, La Principal, amb dos dels grups més ‘petardos’ i teatrals de l’escena: el duet Ladilla Rusa i el quintet Habla de Mí en Presente. La juguesca? Entrevistar-se mútuament, perquè ells ja es coneixien, però potser no tant. Una fusió entre el ‘macarrisme’ rumber i la tecnorumba vinguda del nord.
 
Aqui pots llegir l'entrevista que Ladilla Rusa va fer a Habla de Mí en Presente.
 

El duet de Montcada i Reixac, Tania Lozano i Víctor F. Clares, són els principals artífexs de la patxanga ‘macarra’ i festiva. Però el món de Ladilla Rusa va més enllà de la música. Des que es van conèixer d’adolescents se n’han enfotut del mort i de qui el vetlla, primer amb humor des de la intimitat, després fent de periodistes, i gràcies a la cançó “Macaulay Culkin” van disparar-se cap a un èxit fulgurant. Després del debut, Estado de malestar (La Mundial Records, 2018), enguany han presentat Costumbrismo mágico (El Genio Equivocado, 2022), que inclou la seva primera cançó en català, “La padrina”.



Com va néixer i qui ha qui hi ha al darrere de Ladilla Rusa? 
Tània Lozano: Som dos amics que ens coneixem des que teníem 12 anys i hem estat tota la vida junts. Tot va començar perquè el Víctor i jo sempre hem tingut una connexió especial. A l’institut els nostres amics ens deien que havíem de fer algun projecte junts. La nostra fusió artística va néixer amb un grup de música però podríem haver estat altres, qualsevol altra cosa. També vam plantejar-nos ser youtubers, però no ens hi sabíem avenir, o fer monòlegs, fins i tot vam preguntar a Gabriel Córdoba per fer classes... 
 
Si sou dos hauríeu fet duòlegs...
T.L: Sí, tots dos! Sabíem que volíem fer alguna cosa junts, i quan anàvem de festa sempre estàvem cantant...
Víctor F. Clares: Cantàvem sobre qualsevol tema que ens passava. Ella feia cançons fins i tot dels seus exligues; dedicava a cadascun una història resumida en cançoneta.
T.L: Sí, sí, tots tenen cançons, tots tots tots. I teníem la tornada de “Macaulay Culkin” des de ja fa set o vuit anys, però no recordem en quin moment concret va sortir. A més, hem parlat sempre de famosos, dient-ne tonteries, i un dia vam decidir allargar aquest tros de cançó amb una història i la vam crear.
 
‘Macaulay Culkin, Macaulay Culkin; Macaulay Macaulay Macaulay Culkin; Macaulay, Macaulay, Macauliró...’
V.F.C: És una cançó estranyíssima, que no té tornada. A partir del nom ens vam animar...
T.L: I un dia vam posar un anunci a Facebook: ‘Busquem productor de música’. Vam contactar amb uns quants, i ens vam quedar amb el nostre productor actual, Ignacio Miranda, que era músic d’Ultraplayback, un grup que ens agradava molt, i que ara també toca amb nosaltres. Vam tenir una connexió instantània, molt forta. Vam gravar la cançó i la màgia d’internet va fer la resta. Jo no m’havia imaginat mai de cantant, ni el Víctor ni jo tenim cap formació, no hem fet classes de cant però ens agrada molt la música.


I ens podeu dedicar unes paraules sobre el nom, Ladilla Rusa?
T.L: Volíem dir-nos Señoras Mal, però Las Bistecs ja va treure la cançó “Señoras bien”...
V.F.C: ...i vam pensar que la gent pensaria que era una rèplica i no ho volíem. Va ser una casualitat. I llavors un dia érem en un bar com sempre parlant amb tothom i va entrar una russa molt estranya, una mena de dominatrix –com sempre nosaltres amb el millor de cada casa–, un personatge brutal i megaalta. 
T.L: Gairebé feia dos metres!
V.F.C: Després d’una conversa amb moltes cerveses li vam preguntar si a Rússia es menjava ensaladilla i derivant va sortir Ladilla Rusa. Vam pensar que era perfecte, perquè tenia l’essència del grup, de jugar amb els acudits i les paraules, i alhora també té el nostre vessant punk. Tot i que la gent pensa que som més ‘petardos’, jo penso que ens defineix més la part destroyer. És un nom catxondo.
T.L: En aquell moment no sabíem cap on tiraria el grup, però ja teníem l’esperit, que havia de ser alguna cosa de conya. I el nom ens defineix de puta mare, Ladilla Rusa és el millor que podríem haver triat.
 
A la cançó “Princesas” (2018) vau destrossar tot l’univers Disney. Quina és la vostra pel·lícula preferida de la factoria? 
T.L: A mi m’agradava molt La sireneta (1989) i, sobretot, La bella i la bèstia (1991). Jo volia ser la ‘bella’ [RIU]. Ladilla Rusa hem destrossat les princeses Disney, perquè a mi em van fer molt de mal. Jo creia que existia el príncep blau. La lletra parla de totes les princeses, però el conte no ens l’haurien d’haver explicat mai amb tota aquesta parafernàlia.
V.F.C: Els meus referents eren altres. Recordo El abuelo está loco (The Gnome-Mobile, 1967), una pel·lícula de Disney on els personatges dels nens són els mateixos actors que a Mary Poppins (1964). És la història d’un avi que porta uns nens al bosc a passar el dia i ells descobreixen que hi ha una vida paral·lela. M’encantava perquè la fantasia no s’acabava al món real, i em flipava com els nens parlaven amb els gnoms.


I el personatge de l’avi, pobre, semblava que s’hagués tornat boig...?
V.F.C: Clar, l’avi no entenia res i eren els nens que ho veien tot. I a més cantaven una cançó, i anaven amb el gnommòbil, el cotxe...
T.L: Això no m’ho havies explicat mai, i des dels 12 anys que ens coneixem!
 
Hem descobert una confessió?
V.F.C: La feia posar als meus pares i els cantava ‘en el gnome-mobile, gnome-mobile...’.
T.L: Jo cada setmana em llogava al videoclub Una Navidad con Micky (1983), que és el conte de Nadal de Charles Dickens. I quan vaig ser més gran, Dirty Dancing. Ma mare em deia “però canvia de pel·lícula!”, i jo no, no.
 
El secret del vostre èxit és la vostra capacitat d’imaginació, com els nens del bosc?
V.F.C
: La Tània i jo ens coneixem tant que tot sovint ens posem a imaginar històries. Per exemple que jo soc mexicà i ella italiana, i ens passem el dia així o imitant algú altre. 
T.L: Estem inventant tota l’estona...
V.F.C: És a dir que per a nosaltres amb la vida no n’hi ha prou. El que se’ns ha acudit fa poc és imitar els amics, parlant de nosaltres com si fossin al nostre enterrament. Què dirien? I hem d’endevinar quin amic és.
T.L: I a més fem l’acting, ens amaguem i sortim a l’escenari i arrenquem l’speech.
 

Ladilla Rusa Foto: Michal Novak

 

LA MÚSICA HUMORÍSTICA

Ens vindria molt de gust jugar-hi, però tornem a la vostra música. Quin ha estat el vostre concert més èpic?
T.L: En tenim uns quants, d’èpics. Els bolos d’aquesta última gira a la sala Razzmatazz de Barcelona i a la Riviera de Madrid van ser la bomba. Jo només he plorat un cop en directe. A Barcelona vaig estar a punt, però a Madrid eren les festes de San Isidro i la nit d’Eurovisió, ho teníem molt complicat, i ens vam quedar a només quaranta entrades del sold out
V.F.C: Com a èpics, sobretot aquests dos concerts. A més, a Barcelona hi havia un grup de nois amb Síndrome de Down que se sabien totes les cançons, senyores d’una seixantena d’anys que venien juntes, gent del col·lectiu LGBTI+, gent de barri una mica caní, heavys, punks... Una barreja molt estranya!

El vostre èxit en directe ha arribat després de la pandèmia. Com va començar?
T.L: Vam arrencar el 2017, abans de la pandèmia, i el 2020 teníem una gira brutal. Tot se’n va anar en orris i ara hem recuperat tot allò. El nostre és un grup de música humorística. Per això també recordo un concert dels primers temps, al festival Sonorama Ribera d’Aranda de Duero, que el 2019 va apostar per Ladilla Rusa sense tenir cap disc al carrer. Vam veure per primer cop 9.000 persones que corejaven “Macaulay Culkin”, ho tinc guardat al cap. Vaig estar tres dies flipant. 
V.F.C: El primer cop a un escenari va ser a la llibreria Calders de Barcelona, però la primera actuació real va ser davant de vint mil persones a la World Pride, a la Puerta del Sol de Madrid. No sabíem ni fer una prova de so. 
T.L: Vam passar de cantar a distància curta davant una cinquantena de persones a fer-ho davant 20.000 espectadors.
V.F.C: A la Calders va ser com passar la tarda entre amics, però a la World Pride se’ns va assecar la gola als dos. A més, allà també va ser una de les primeres actuacions del taiwanès Putochinomaricón, que estava nerviosíssim com nosaltres i sempre que ens veiem ho recordem. Va ser molt bèstia...
 
Hi ha algun famós que us faria il·lusió que vingués a un concert vostre?
T.L: Ens ha vist molta gent de públic a qui admirem, com el ‘Pucho’ de Vetusta Morla o el còmic Joaquín Reyes. No puc dir el cantautor nord-americà Julian Casablancas perquè no ens vindrà a veure mai, però també m’agradaria convidar Amaia o C Tangana.
V.F.C: A Barcelona ja vau venir alguns membres d’Habla de Mí en Presente –en Max Grosse, en Pau Balaguer i en Jona Hamann– i també la Suu, que em va fer molta gràcia. No l’havia convidat ningú i em va dir que s’havia comprat l’entrada feia molt de temps. I a mi amb qui m’agradaria coincidir, abans que es retiri, és amb Iggy Pop.
 

Ladilla Rusa Foto: Michal Novak
 

La bellesa és una droga?
V.F.C: Suposo que sí. M’agraden les cançons més sentides, les que m’han emocionat molt, i no puc parar, de tant en tant, de tornar-les a escoltar un cop i un altre pel simple fet de recordar la sensació que vaig tenir la primera vegada. Maite Martín per exemple m’emociona molt. I també hi ha una cançó tradicional argentina, “Zamba para no morir”, que té una lletra preciosa i que m’agrada moltíssim, i en això coincideixo amb Marina Rossell. Ho hem comentat quan hem coincidit; és molt senzilla però la seva bellesa just rau en aquesta senzillesa.
T.L: El que diu el Víctor és perfecte. Cada dia tinc una cançó bella per a mi. Avui he escoltat una versió de The Verbe, “Bittersweet”, interpretada només a piano. I també m’agrada la cançó de Paul McCartney “Beautiful Night”. Sempre me la poso, m’encanta la versió d’ell sol a piano i veu.


Una pregunta política: quin tema cantaríeu a Eurovisió, potser “After Party”?

T.L: Jo diré la veritat, personalment no aniria mai a Eurovisió. Em sento molt incòmoda cantant per a la tele, perquè és tot molt fred i nosaltres no som un grup que ens lluïm per la nostra veu sinó que és més una actitud. Ho fem quan hi ha un plus, com quan vam anar al programa Leitmotiv d’Andreu Buenafuente, que ens van portar El coche fantástico [Riu], o que ens vesteixin amb una banda... 
V.F.C: Ens hem desencantat... Passa que de vegades, com que la vida va tan ràpid, no ens fem les preguntes que ens hauríem de fer. Eurovisió és un programa de televisió i nosaltres cada cop volem cantar menys a la tele...Tot queda a mig gas, descafeïnat. Ladilla Rusa necessita el seu públic, que és com un instrument més.


Es agradaria imaginar-vos com a protagonistes d’una pel·lícula, com si fóssiu dos investigadors privats... N’hi ha alguna que us agradi especialment?
V.F.C: Qualsevol pel·lícula d’Almodóvar ens agradaria. Sempre diem que vivim situacions molt ‘Almodóvar’, i si n’haguéssim de triar una seria Entre tinieblas. La història seria en un moment de la vida que estiguem del tot destrossats, aniríem a un convent perquè ens acollissin unes monges farloperes [RIUEN]. I, llavors, en lloc de fer un retir espiritual aniríem de festa amb elles. 
T.L: Seria una festa divina, m’encantaria anar de festa a un convent de monges.
V.F.C: És que Ladilla Rusa tenim un imant per conèixer la gent més zumbada del món. No sé com ens ho fem...
 
I, per acabar, quina és la vostra sala o espai preferit per sortir de festa a Barcelona?
V.F.C: La sala Sidecar. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.